Avui dia, encara tenim un llenguatge ric que prové del folklore popular i que mantenim viu. Fer safareig  és un concepte ben vigent, bonic, i que heretem d’allò que moltes dones van fer durant segles. Rentar la roba, és a dir, treballar, encara que  la majoria dels casos sense rebre un sou a canvi, i, de passada, per amansir la monotonia, fer tertúlia, conversar, fer xerrameca sobre temes polèmics, d’interès, morbosos, i sovint relacionats amb els amors i les xafarderies que corrien d’una orella a una altra.

Els safareigs eren espais de treball, i també de socialització, d’intimitat i cura, els racons de la privacitat més sanadora. I avui dia, que l’aigua corrent és allò més normal i bàsic, que la generació que hi va treballar s’ha anat fent gran o ja no hi són, s’ha convertit en un vestigi més del passat, físicament o en el record, els safareigs són una mostra clara de la privatització de les cures i de la feminització d’aquells rolls, infravalorats. I també poc valorats, perquè la memòria d’aquestes tasques diàries i necessàries per a la reproducció de la vida sembla oblidada o, com a mínim, ancorada als cantons de la història en què pensem quan pensem en història. Les bugaderes del cinema, dels quadres o de les postals apareixen sempre rentant o estenen roba neta i immaculada. La recreació simbòlica i artística d’aquesta feina sempre ha estat gairebé feta pels homes, que l’han idealitzada, perquè ells no l’havien fet mai o quasi mai.

Quan es parla de mil històries del passat, es parla de vida: de mantenir-la, garantir-la i reproduir-la. I llavors és, precisament, quan es reprodueix i es parla de les tasques, que han assignat als homes allò que és públic i remunerat, la jornada laboral i el cafè, i a les dones, allò que és privat i en pocs casos remunerat: la família, la casa, en alguns casos, el bestiar i la roba neta. De tal manera que es deia “la neteja és una creu que han portat les dones”. Els nens a jugar amb l’aigua. Les nenes, amb les mares a rentar calcetes i mitjons. El rol, transmès entre generacions.”

Tots aquells somnis i anhels enterraven la identitat, la llibertat, les possibilitats de viure lliurament la sexualitat, el desig, els traumes, era pecat. Fer veure allò més natural com a quelcom a evitar o extirpar. Cobrir-ho tot amb els tabús, tal com reflecteixen algunes dites populars lligades a la roba i la bugada. “La roba bruta es renta a casa”, o “Compte, que hi ha roba estesa!” en són exemples clars i, com a dites que són, recullen costums, dinàmiques i maneres de fer propis de la cultura d’aquells temps. Aquella que adorava la santa ignorància, “promoguda per l’Església secretament i refrendada pel nacionalcatolicisme imperant durant quaranta anys i més a Espanya. Deuria ser perquè convenia que fos així.

Per tot això i més, voldria que tot el que he dit fins ara, s’entengués com una venjança contra aquella foscor imposada. El cos de les dones, la sexualitat, el desig i els seus anhels havien de ser els que “ells “ marcaven. Més enllà, la foscor i pecat. Menstruació, relacions sexuals, orgasmes, masturbació o avortaments eren paraules prohibides. Fins al punt que s’aconsellava aquesta oració abans de fer l’acte sexual: “Perdónanos Señor, esto no es por vicio o por fornicar, es solo por traer un hijo a su servicio.”

Al mateix temps, però, els safareigs eren uns espais de socialització, una xarxa social, amb contactes, vista, tacte i presència física, en què es parlava dels malestars, dels problemes, dels secrets i de les penes, i també dels remeis. Es podria dir que els safareigs eren uns llocs on es podien arribar a rentar consciències, esbandir pensaments, aigualir les pors, fregar fort fins a desvetllar desitjos i somnis.

Als safareigs, s’hi feia safareigs, i compte amb les companyies i amb la roba estesa, parlant de segons què, perquè la llengua fa més mal que un punyal. Però aquests espais  íntims, que servien per mantenir certa clandestinitat allò que així es desitjava que es conservés, com el festeig, eren també espais de solidaritat, ajuda i coneixement.

Si bé encara es renten a mà algunes peces entre nosaltres, en una bona part del món es fa en tota la roba. Sort es té avui dia, en la nostra societat, que les rentadores van prendre el lloc al safareigs generals i comunitaris dels pobles. En aquells primers anys es feu reacció cap a les màquines de rentar perquè es confiava més en la pròpia mà i les pastilles de sabó.

La memòria de les bugaderes és també memòria històrica. Rentar i tenir cura és mantenir la vida. Parlar de memòria històrica ha estat, relacionar amb la mort, la guerra, la repressió i la depressió, però també és molt necessari canviar aquest discurs necessari, però excloent, per altres com aquest. Escriure la seva pròpia història, perquè com que no han estat escrites  en general, desapareixen del coneixement humà. Com tants altres fets, les bugaderes i les basses o rentadors són dignes, i per dignitat incorporar-les com un subjecte històric més dintre de la nostra història.

Avui dia, són cada vegada més els pobles que han recuperat els safareigs com a monuments de la història, amb plafons explicatius explicant la seva història. D’aquesta manera als visitants  se’ls informa i desperta una mica la consciència oblidada o mai vista. Els rentadors, avui dia, se’ls considera un espai cultural i lúdic i un bon camí per continuar esvaint l’oblit.