Claude Joséphine Rose Cardin va néixer el 15 d’abril de 1938 a Tunis (Tunísia), i va morir el passat 24 de setembre de 2025 a l’edat de 87 anys  a Nemours, a prop de París

L’any 1963, quan David Niven, el seu companys de repartiment a La pantera rosa, va dir que Claudia Cardinale era “la invenció italiana més afortunada després dels espaguetis” , probablement desconeixia  que la Cardinale, més que italiana era francesa. Nascuda a Tunísia el 1938, quan el país magrebí encara era un protectorat  francès, va confessar que quan va començar la seva carrera com a actriu no parlava ni una paraula d’italià. Els seus avis eren sicilians i els seus pares ja van néixer a Tunísia, així que la seva  educació va ser totalment francòfona. Només el seu trasllat a Itàlia i el cine convertiré Claude en Claudia. “L’ocell va aixecar el vol, sense oblidar on era el seu niu”, explica l’actriu a Mi Túnez, un llibre que evoca la seva infància i descriu els racons que li marcaren la seva vida. De tots ells, el seu favorit era Tozeur, un oasi a la frontera  amb Algèria. “El desert és un lloc màgic per la seva immensitat, la seva bellesa i, sobretot, pel seu silenci absolut, Em fascinava  des que era petita”.

El 1956 va ser elegida la italiana més bella de Tunísia per un jurat que va descartar les participants que eren a l’escenari i que va preferir escollir Claudia d’entre el públic. El premi era un viatge  al festival de Venècia, on es va planta amb un biquini explosiu que va escandalitzar molta gent però que li va obrir les portes del cine italià. El més graciós del cas era que ella ni tan sols ho volia: “Com més m’obstinava a rebutjar aquesta carrera d’actriu, més em sol·licitaven. Jo ja sabia res d’aquest ofici i van ser els directors que m’ho van ensenyar tot. I el 1962 es va produir  el moment crucial en la meva vida quan vaig rodar El gatopardo amb Visconti i vaig treballar amb Fellini”. En tenir una veu greu, voluptuosa, i amb un peculiar accent francès es va creure que era perfecta per encarnar la misteriosa noia que seduïa  a Marcello Mastroniani a 8 ½. Era l’última baula d’una cadena d’obres mestres que va començar amb Rufufú, i que va continuar amb Rocco y sus hermanos i El gatopardo, totes dues de Luchino Visconti.

L’any 1999, la UNESCO la designà ambaixadora de bona voluntat, una obstinada lluitadora pels drets de la dona i dels homosexuals. En la seva última pel·lícula, El fil, tornà una vegada més a Tunisia per participar en una història familiar amb un clar rerefons reivindicatiu: “M’agraden els temes forts i aquest ho és. Jo interpreto una burgesa catòlica que està casada amb un musulmà. El seu fill torna a cas després d’alguns anys a Europa  i recela que és gai”. Encara que confessava que no hi tenia res a veure, li era inevitable evocar la figura de l’actor Jean-Claude Brialy, nord-africà com ella, que va fer pública la seva homosexualitat poc abans de morir i a qui dedica el llibre “en memòria de la meva Algèria”. “¡Ah, Jean -Claude! Una amistat que va començar el 1959...Era un germà per a mi. Estàvem molt units”, evocava l’actriu amb tendresa.

Volem recordar, a part de la seva extensa filmografia (unes 90 pel·lícules, 14 premis i nominacions i 11 obres  de teatre a la televisió), l’última pel·lícula que va rodar va ser l’any 2008 “Asterix als focs olímpics”, les pel·lícules que va rodar a Espanya. “Allà vaig fer El fabulós món del circ, amb Rita Hayworth i John Wayne, imagini’s...Amb BB (Brigitte Bardot) vaig fer  Las petroleres, un rodatge de bogeria, ple de paparazzis... “BB contra CC”, deia la publicitat de l’època. Amb Sergio Leone, Henry Fonda, Charles Bronson i Jason Robards vair fer Fins que li va arribar l’hora, una pel·lícula mítica. Treballar amb aquells homes, que eren llegendes, i jo......i jo era l’única dona!”.

Per acabar aquesta petita biografia, diré que sempre va adoptar posicions polítiques marcades per ideals liberals i d’esquerra. S’havia barallat sovint per causes en relació amb els drets, esmentats més amunt, de les dones i dels homosexuals. Va aportar la seva contribució a molts causes humanitàries.

“He estat una estrella, molt jove. No tinc mèrit, el destí ho ha decidit així. Una estrella sempre m’ha vigilat.”