Va sortir al carrer per acompanyar la seva filla en la seva tornada a l’escola i a l’obrir el portal es van trobar un home que caminava marxa enrere, tranquil·lament. De tant en tant girava el cap per assegurar-se de no xocar amb altra persona, fanal o banc. No li va semblar que es desplacés així només per cridar l’atenció, o guanyar una juguesca, o fer el simple a seques. La naturalitat amb que hi caminava el féu dubtar, tot i que no sabés de què, potser que conegués una altra manera de traslladar-se d’un punt a un altre. No era gran, tenia uns trenta-cinc anys, segons li semblà per a posteriori, quan ja estava de tornada a casa però no se’l treia del cap. Caminava marxa enrere! De fet, aquella imatge li va quedar clavada en la seva ment, va advertir que portava bigoti, un tatuatge sota l’orella i vambes molt noves. En el moment, no obstant, només va aconseguir atendre el sentit curiós de la seva estrafolària marxa.

Per descomptat, el seu primer pensament al descobrir-lo a la vorera va ser: “¿Però, aquest què fa?. No va aconseguir entendre si avançava o retrocedia. L’acció era una cosa infreqüent, la d’anar al revés del món, i potser no estar necessàriament equivocat. Transmetia la impressió de sentir-se més lliure que la resta de vianants, inclosos la meva filla i jo, arrossegats cap endavant per les forces dictatorials dels horaris, les tasques, el lloc de treball, les presses. A ell no el movia la pressa, sinó la insolència del seu moviment.

“Què opines, que va o que torna”?, va preguntar a la seva filla. Ella el seguia amb la mirada com si seguís al circ el funambulista caminar per la corda fluixa, a vint metres de terra. “Crec que les dues coses”, va dir sense apartar la vista d’ell. “Sempre que anem a un lloc venim d’un altre, no?, va afegir, flirtejant amb la filosofia. Van continuar el camí i el van espiar a certa distància. Al final del carrer, va girar a l’esquerra, com ells. La filla li va estrènyer la mà amb la seva, emocionada. “T’imagines que va així fins al col·le, que entra per la porta de primària, que puja a les aules de cinquè, que entre a la classe C”, va dir. T’imagines, Montse, que és el teu tutor, i que al començar la classe us diu que per fi ha acabat el curs i us desitja bones vacances?”, va afegir. La idea de tenir un professor així, que caminava d’esquena, que potser veia el món al revés, era tan divertida com esborronadora. I més coses...

A uns dos-cents metres de l’escola, el caminant trencador va entrar en una cafeteria i es va asseure d’esquena al carrer. Final de la història. Ens va resultar impossible no expressar la nostra decepció. Els dos dies següents van baixar al carrer la mateixa hora amb l’aspiració de trobar a trobar-se’l. Va ser en va. De res va servir penedir-se de no haver-li parlat el primer matí, i esbrinar per què i a on es dirigia marxa enrere, i si ho feia sempre així, i si potser creia que els mals del món es derivaven de caminar cap endavant i a tota la velocitat.