A punt de fer 28 i 24 anys, els seus fills Ramon i Lídia ja són grans. Mentre eren petits era difícil pensar que els fills no els pertanyien, que tenien les seves pròpies metes i que havien de fer el seu camí. Els van portar al món, en aquell precís instant ja eren fills de la vida. Ara, l’experiència viscuda, millor o pitjor, els permet rebatre certs consells (certs mites, al seu entendre) que lluny de sentir la síndrome del niu buit, ja que per circumstàncies no van tenir més temps, ara, amb la mirada per sobre i des d’una altra perspectiva més tranquil·la, poden reflexionar sobre el que sempre els havien dit que era malcriar els fills.

Recorden molt aquells dies en què la vida era una altra cosa. De quan les il·lusions encara els feien l’ullet. Quan es deixaven portar pels dies en un únic sentit. Dies plens, fins i tot d’ells mateixos. Ningú els va dir que trobar a faltar seria tan difícil. No venia al manual de tenir fills. S’adonen que tot canvia quan miren el plat de croquetes amb patates fregides i ja no tenen el mateix gust. Ja ni les fan. Quan el sofà els troben a faltar, les nits dels divendres. Doncs això, de cop, un instant de la vida en una fotografia els recorda olors, sabors, rialles, deures, croquetes, llet, bollicaos i, sobretot, amor, molt d’amor.

Quan van néixer i els deien: “Si ploren, deixeu-los plorar, que així maduren els pulmons”, “no els acostumeu als vostres braços”, “no els poseu la pipa”, ”que no dormin al vostre llit”. I quan ja més grans: “Que no es tanquin”, “que tot porta que es posin malalts, que tot té microbis i bacteris”. I, sobretot, “ensenyeu-los moltes coses, ompliu els seus dies d’hores lectives, anglès, francès, esports, deures”. Quin estrès, oi?

I ara, quan ja fa uns anys que els seus fills van marxar, pensen: mai els vam deixar plorar, perquè un nadó, quan plorava, reclamava la seva atenció. Els vam acompanyar en els seus plors. Sempre els vam bressar als nostres braços. Aquest pes que llavors teníem en nits eternes, ara ens falta, senzillament perquè arriba el dia en què abandonen els nostres braços, i volen, i marxen. A tots dos, els vam donar la seva pipa, tranquil·lament. El Ramon la va entregar als Reis Mags, i la de la Lídia va caure, involuntàriament, al vàter. Mai els vam negar que en ocasions especials dormissin amb nosaltres, això no es va eternitzar. Maduraren, es feren grans i se n’anaren, i després nosaltres anàvem a les seves habitacions i observàvem els seus somnis, i els acariciàvem els cabells, el nas, els ulls, i quan altre cop al nostre llit allargàvem els braços o la cama i ja no hi eren trobàvem a faltar la seva calor. S’embrutaven amb ells amb la sorra fina al parc, jugàvem amb ells fent canals d’aigua i sorra, plens de fang tots quatre. Ara trobem a faltar aquella olor especial de les seves mans tacades. Això també ha passat, i ja no compartim els seus jocs, ni les seves plastilines, ni pintures, ni el fang. Vam respectar els seus temps, no els vam omplir els dies d’intensa activitat, almenys els dies i les estones que podíem compartir amb ells. Els llibres que llegien eren contes compartits, inventats o no. Els dos van acabar llegint i estudiant fins on ells van decidir, eren i són encara, fills de la vida.

Arrels i ales, això és el que queda, però sempre sabran que per més que s’allunyin no hi ha distància.

Ramon i Elisenda, us estimem; no us podem estimar més.