EL Museu Municipal conté unes vitrines emmarcades en forma de mitja circumferència amb una exposició de vanos de diferent èpoques. No és una gran col·lecció però ens recorden aquest objecte que en altres èpoques tingueren molts usos socials sobretot i, avui dia, són uns aparells manuals molt importants en aquestes calorades.

Crec que és un dels objectes interessants del Museu que em serveix per reivindicar un dels invents més antics de la humanitat per combatre el calor. I és que no hi ha civilització ni època de la història en la que no hagin existit els vanos.

S’han utilitzat des de temps antics. En l’Egipte dels faraons, per exemple, en un temple de l’època de Ramsès III, que regnà entre 1186 i 1115 aC, s’han localitzat relleus d’escenes on es veuen vanos de grans dimensions.

Quant a l’Europa grecoromana sabem que els utilitzaven gràcies a les escenes de la vida quotidiana dibuixades en les peces de ceràmica i en les figures de Tanagra, una ciutat de la regió de Beòcia famosa per produir unes peces d’uns 20 centímetres que representaven a dones de l’època amb els seus accessoris habituals, com el vano. Això sí, eren diferents als plegables que utilitzem actualment.

Sembla ser que el disseny actual arribà d’Àsia possiblement en el segle XVII. Aquelles peces es convertiren en signe de distinció entre la noblesa europea, Cada vano era fabricat a mà i lluïen unes cuidades decoracions. Les escenes pintades solien representar passatges de la mitologia clàssica.

Durant la Il·lustració (segle XVIII), la aristocràcia estava abocada al luxe i reclamava la sofisticació de tot el que l’envoltava i utilitzava. Llavors, més que mai, aquests petits utensilis es convertiren en quelcom més que un estri per passar menys calor. El vano era un complement de moda, minuciosament escollit per combinar amb el vestuari, el pentinat i el maquillatge. Quant a la temàtica, a pesar que continuaven fent furor les escenes mitològiques, també aparegueren nous motius decoratius, sobretot relacionats amb la vida quotidiana aristocràtica que es representava tan idealitzada. Una altra cosa que agradava molt eren els vanos amb decoracions que imitaven els colors i les sanefes dels productes procedents d’Àsia, que en aquells moments estaven de moda gràcies al comerç colonial.

Durant el segle XIX, el vano s’adaptà als nous temps. Amb l’arribada de la revolució industrial i la incipient societat de consum, les grans empreses descobriren que podien ser un bon estri publicitari i era habitual que els cartellistes que creaven aquells magnífics anuncis que encara ens fascinen en veure’ls penjats en molts museus decoressin vanos. Fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial era habitual veure exemplars patrocinats per empreses de transport ferroviari, creuers transatlàntics, hotels i restaurant de luxe, perfums, xampany...

Durant la dècada dels 20 i 30 del segle passat es mantingué la producció, però anà perdent el glamur d’altres temps. Després, l’arribada de l’electricitat, els ventiladors i l’aire condicionat condemnaren el vano a l’ostracisme. Però això fou fins fa poc, que la crisi climàtica i energètica l’ha tornat a ressuscitar i s’ha tornar a posar de moda, encara que molts venen d’Àsia, sense cap glamur.

Existeix la creença molt estesa que el vano és un complement exclusivament femení, però no és cert. Des dels primers temps els homes també els utilitzaren. L’única diferència és que els vanos considerats per a home no estan tan decorats i solen ser de menor mida per poder-los guardar a la butxaca de la jaqueta o de la camisa.