La bicicleta cada vegada ha anat guanyant més presència a les zones urbanes i això provoca tensions amb els altres actors que formen part de l’habitual paisatges del es ciutats, com també els patins (en parlarem un altre dia). Els conductors es queixen perquè els fan nosa a l’hora de circular i els vianants les veuen com un perill. En realitat la culpa no és del vehicle sinó de qui condueix i de la manera de fer-ho. Hi ha incívics a peu, amb moto, amb cotxe, amb bici, amb patinet, i també amb el gos.

Normalment quan es parla de bicicletes, es fa d’una perspectiva ecologista o ludicoesportiva. En canvi, poques vegades es té present la importància que han tingut per afavorir la llibertat de moviment de les dones. Per entendre-ho, però, cal que retrocedim un segle i agafar distància.

Tot i que les espècies humanes van trigar milers d’anys a caminar dretes amb les dues extremitats posteriors, l’Homo sapiens ha tingut tendència a buscar maneres de desplaçar-se més còmodes. Fins al segle XIX va semblar que es conformava a anar a cavall o amb carro, però amb la febre de la industrialització van aparèixer les primeres màquines a pedals. Van començar a rodar a França i al regne Unit al voltant de la dècada de 1860. Les que més van fer fortuna van ser les conegudes popularment com a Penny farthing: Una roda gegantina al davant i una minúscula al darrera. Aquí d’aquestes bicicletes en deien velocípedes i dels clubs ciclistes, societats velocipèdiques. Circular amb aquells aparells era una temeritat només apta per a homes. Pedalar damunt d’aquells monstres on el ciclista anava a més d’un metre i mig d’alçada era posar en risc la vida. Les caigudes eren molt habituals amb conseqüències nefastes. El trencament de cames i braços estava a l’ordre del dia, fins i tot n’hi va haver que van perdre la vida.

Però aquesta no era l’única raó perquè només les conduïssin els homes. També hi havia un detall no menor per la societat puritana de l’època i es que per pujar-hi calia obrir-se de cames, ergo portar pantalons, comportament i vestuari que estaven vetats a les dones. Per elles es van fabricar uns models específics, semblants als actuals tricicles infantils, que garantien l’estabilitat però que no eren massa pràctics per poder circular i sobretot eren molt cars.

Tot va canviar quan va aparèixer la safety bicycle, una creació de l’inventor americà John Kemp Starley. És la bicicleta que coneixem ara: dues rodes de la mateixa mida, cadena per aprofitar la força de pedalar i frenar per aturar-la. I a sobre després John Dunlop va inventar els neumàtics. Les primeres tenien les rodes d’acer. Aquella bicicleta la podia portar tothom. A més, el seu creador no va patentar el disseny, decisió que va permetre que s’expandís arreu del món.

Gràcies a això es va convertir en una eina vital per a l’alliberament de la dona, perquè per primera vegada es podien desplaçar totes soles sense haver d’anar acompanyades de ningú. En definitiva, la bicicleta els oferia privacitat i autonomia, però les pioneres ho van tenir difícil A Anglaterra les van arribar a insultar i a apedregar. No només era el vehicle, sinó per la vestimenta, ja que per pedalar amb comoditat feien servir uns pantalons anomenats bloomers. Rebien aquest nom en honor de la creadora, l’americana Amelia Blooomer, que els havia dissenyat inspirant-se en els bombatxos orientals. Quan va arribar el segle XX, les dones alliberades anaven amb bicicleta.