S’acostava el final del dia i la llum era cada vegada més escassa. Es podia veure el capvespre encès. La nit s’anava fent blau profund.

A la cruïlla dels camins de la nit, la veu li ressonava. Havia escollit en l’espera de l’alba un dur silenci.

Quins carrers! Ombres furtives, en aquella hora nocturna, caminaven pels carrers, amb una mena de túniques blanques, senzilles, algunes tapaven el cap i tot i d’altres, amb estranyes vestidures. Tot caminant pels carrers estrany, recordava el seu crònic desvetllament. I li ressonava en l’interior del seu cervell el que digué el poeta i assagista nord-americà Ralph W. Emerson (1803-1882): “Els anys ens ensenyen moltes coses que els dies no saben.”

El dibuix de les ombres furtives se li presentava com una presència impalpable; el forat d’un cos vivent; la imatge tendia a imprimir-se en el buit, única forma que tenen els cossos d’eternitzar-se, fixant-se per la seva absència, mentre que el fantasma ombrívol està encara sotmès al temps i amenaçat en reviure fets passats. El dibuix és la soledat de la imatge buida ja de carn, de cos i fins i tot de temps.

En l’últim instant del dia havia de buscar amb entusiasme un projecte per l’endemà. Pensant això va aconseguir dormir en pau.

Mentre dormia, la veu de la seva consciència li parlà:

“Molt sovint en la teva vida, per necessitats imperioses o per situacions i circumstàncies imprevistes, en un sol dia (o en una hora o menys, fins i tot a l’instant), t’has vist obligat a fer això o allò, a dir sí o no. I no sempre has fet el millor i ni l’has encertada quan ho has agafat en lloc de deixar-ho, o viceversa. Els errors comesos a impulsos del que has fet anteriorment els pagues: era inevitable. Però també són experiències que, encara que desagradables, t’adverteixen i ensenyen, et maduren, amplien la teva capacitat reflexiva, i són molt valuoses per al que faràs des d’aquest moment endavant. Per això els anys són una acumulació de vivències que em permeten aconsellar-te i ajudar-te amb la saviesa. Dels errors i les experiències amargues, podràs obtenir-ne els millors materials per construir el teu present i el futur amb solidesa.”

Es despertà amb els cants de les orenetes, perquè ja era primavera. I pensà que havia de fruir de la vida. Un bon començament de dia. Amb optimisme i una vitalitat que ni ell mateix sabia d’on li sortia.

I començà fruint del sorollet de la cafetera i de l’olor amiga del cafè amb llet. Digué bon dia a aquell que tant se li assemblava i ara s’afaitava al mirall. Fins i tot va trobar la temperatura ideal de l’aigua de la dutxa i va posar-se la roba que més se li esqueia. Beneí el cel pel sol que li donava. De camí cap al treball, que tant li agradava!, llegí una frase preciosa al diari i s’aventurà a llegir l’horòscop. Li sortí molt favorable. Quan ja havia perdut aquella esperança, rebé una trucada... i quedaren. Et veig feliç i content! -No exageris! Mentre prengueren una cervesa els seus ulls es digueren coses molt dolces. Fou un regal per a tots dos. Fins demà! A la mateixa hora. Sí.

Arribà a casa, es descalçà, es posà còmode, menjà qualsevol cosa que trobà a la nevera, trobà a faltar desitjar bona nit i sentir l’escalforeta dels cossos. Apagà la llum i esperà –com cada dia- que el somni se l’emportés.

Pel matí s’apropà a la finestra i apujà la persiana. Havia plogut mentre dormia. El jardí estava mullat, una brisa fresca corria per entre els arbres. Llostrejava. Es quedà de peu al costat de la finestra, sense moure’s, amb els braços creuats, mentre recordava: “Hi ha vegades que les nostres vides estan escrites amb la subtilesa que un guitarrista fa parlar la guitarra. S’han de saber olorar flors invisibles, libar-les amb els ulls i assaborir gota a gota la mel delicada, que és la vida”. I ell ho procurava.