Som molts  els que conservem el record, llunyà o tant, de veure els nostres pares -sobretot  a la mare en aquell llavors- anar al mercat, a la botiga, a  comprar amb el cistell o cabàs. Eren temps en els que la compra es realitzava  al dia, al detall, i era sobretot producte de proximitat i de temporada. Evidentment, l’olor i el sabor de la fruita i de la verdura eren diferents d’ara, perquè es comprava i es consumia diferent. A l’estiu menjàvem escalivada, amanida de tomàquets, síndries, melons i préssecs de secà. A l’hivern seguia sent temps d’escalivada i tomàquet, però en conserva.

També tenim molt viu el record de quan les ampolles de vidre no es trencaven sinó que es retornaven. De fet, quina idea més poc comprensible aquesta de fer miques per tornar a manufacturar-lo. És de sentit comú veure que no té cap sentit. Retornàvem les ampolles de llet, de cervesa, de cava...Tot era retornable.

Però la perversió del consumisme és que  per a seguir creixent  es necessita consumir cada vegada més, i tot això que tenia sentit va saltar pels aires. Els envasos de vidre es fan bocins en el contenidor de vidre, comprem i consumim fruita i verdura fora de temporada i procedent de països llunyans, mengem massa carn i per rematar-ho, comprem massa menjar sense massa planificació ni aptitud per al reaprofitament. Segons l’Organització de Nacions Unides per a l’alimentació i l’Agricultura (FAO), 1.300 milions de tones d’aliments que es produeixen en el món per al consum humà es perden o es malbaraten. 

Aquí s’ha de distingir entre, per una part, pèrdua d’aliments, referida al que passa  a l’inici de la cadena de subministrament  durant la recol·lecció. postcollita i processat d’aliments (concentrada en els països empobrits del Sud). I per altra, el desaprofitament d’aliments situat en les etapes finals de la cadena (més propi de les societats  riques del Nord) situat en les etapes finals de la cadena: la distribució, la venda minorista, els serveis de preparació d’aliments, la restauració i el consum a les llars.

El malbaratament alimentari respon a aquesta lògica de produir, consumir i llençar. Evidentment el ritme de vida res té a veure amb el dels nostres pares o avis. El treball i les múltiples  ocupacions deixen poc espai a la compra i a la cuina de foc lent. I, malgrat això,, hauríem d’esforçar-nos i ser creatius per actuar  amb racionalitat amb el menjar. Un exemple és la Llei catalana de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentari (març 2020), pionera en l’àmbit europeu i d’aplicació en tot la cadena alimentària.

No hem de llençar: s’ha de planificar, congelar i reaprofitar i, si tenim temps, conservar. De petits ens deien que llençar el  menjar  és pecat. Certament és així. Com ens ha dit el papa Francesc: “Els aliments que es llancen a les escombraries són aliments que es roben  de la taula dels necessitats, dels que tenen fam”. La FAO ha estimat que reduint els aliments que es llancen un 25%  es podrien alimentar totes les persones desnodrides del món.

Recuperem antics hàbits, siguem creatius i actuem en conseqüència. I per acabar aquestes reflexions,  voldria  recordar els 7 criteris de consum responsable de la FAO.

1. Comprem només el que necessitem. Fem una llista i complim-la.
2. No tinguem prejudicis. Comprem fruites i verdures que, encara que semblin lletges o en formes irregulars; són iguals de bones.
3. Guardem els aliments al frigorífic entre 1 i 5ºC per aconseguir la màxima frescor i vida útil.
4. Recordem que a la nevera i als armaris s’han de col·locar al davant els productes més antics a la part davantera i deixar els nous més enrere.
5. Entenguen el significat de les dates de caducitat. Data del consum preferent vol dir  que la qualitat de l’aliment és millor abans d’aquesta data, però que segueix sent segur consumir-lo després.
6. Reutilitzem el que ens sobra. Guardem les sobres per un altre menjar o utilitzem en altre plat.
7. Si tenim excedents, donem-los a altres persones.