Dimecres passat va ser un dia com qualsevol altre, més o menys. Va transcórrer sota una normalitat tan minuciosa que es confonia perfectament amb el dimarts, la classe de dia que, a última hora, s’acut al dentista. És el que va fer amb la seva filla, a qui va acompanyar a una revisió. Una revisió és un excés de normalitat, després de la qual es confirma que les coses al final són un calc del principi. L’odontopediatra, no obstant, els va alertar de la necessitat de practicar al més aviat possible l’extracció d’un parell de peces que haurien d’haver caigut per si mateixes, i que estaven provocant que les noves creixessin tortes. De sobte, resultava del tot impossible que el dimecres es confongués amb el dimarts. Era discretíssim. Seguint instruccions, es van dirigir a admissió a demanar cita.

La seva filla, l’Helena, no estava en absolut impressionada per la paraula extracció. No seria la primera vegada. Feia dos mesos li havien  retirat dues dents de llet que entorpien el desenvolupament de les definitives. El fantasma del dolor, que en aquell moment l’havia rondat, ara s’havia esfumat per complet. Res s’havia de témer. Van fer broma sobre això mentre la noia del mostrador buscava una data. Movia de tant en tant el cap, gest característic de l’escepticisme. Semblava no haver-hi cap escletxa en la carregada agenda de l’odontopediatra. “Tenim un buit demà  dos quarts de set. ¿Us va bé?”, va preguntar amb el rostre il·luminat. “Perfecte. Podem. Genial” , va respondre. Va mirar l’Helena, que de sobte tenia un altre semblant.

“¿Demà?”, es va preguntar amb cara de fàstic. “Demà és massa aviat, pare”, va afegir. No sabia  com l’entenia. Hi ha un tipus de plans, o compromisos, que ell suporta perquè se situen en un futur no gaire immediat. No projecten la seva ombra sobre les preocupacions de l’ara. D’aquests plans espera que es demorin, que triguin molt a arribar. A ell li passa: sovint diu “sí” a algunes propostes perquè es tracta de xerrades, conferències, taules rodones prou allunyades en el temps -tres, quatre mesos- per tenir la sensació que aquell dia no arribarà mai, i que no hi ha raó per angoixar-se. Per al cas, no existeix gairebé diferència entre acceptar i refusar la invitació.

Però, incomprensiblement, aquell dia comença a acostar-se, a llançar-li l’alè al clatell, es transforma  en una atmosfera carregada, apareix al seu  pensament de tant en tant, com un llamp llunyà. Quan queden un parell de setmanes encara es diu a ell mateix, és a dir, es menteix, que falta bastant temps. Però pensa en una altra cosa, participar en la ficció que de vegades representa l’esperança. No està tranquil, però no està inquiet. Tot té solució. Però llavors ja no queden dues setmanes, sinó una, i ell es posa les mans al cap. No hi ha autoengany que valgui. El cop de realitat el sacseja. Com que el futur acaba tornant-se una vulgaritat tan palpable, es lamenta. Ja no és capaç de pensar en res més. Quina broma pesada és aquesta, quin acudir, quina traïció. Quin fàstic. Sincerament, preferiria que li arrenquessin un queixal.