Qui més que menys, potser alguna vegada, us heu preguntat com és que a Catalunya hi ha tantes biblioteques públiques. Tot va començar ara ja fa més de cent anys.

Les persones que ara treballen a les biblioteques (bibliotecàries) són descendents de les vuit primeres noies que el 1915 van ingressa a l’Escola Superior de Bibliotecàries. Sí, en femení. Es considerava que era una feina per a dones. Segons l’ideòleg del projecte, Eugeni d’Ors, la “idiosincràsia femenina” era més escaient per aquella tasca i a més podien pagar-les menys que als homes, per tant sortia més econòmic. L’escriptor noucentista sabia que hi havia noies amb ganes d’incorporar-se al mercat laboral però no tenien llocs on anar a treballar, per tant, la recompensa d’un salari escarransit no feia enrere les que d’Ors definia com a noies “primera categoria”.

L’Escola va formar part del projecte de biblioteques populars impulsat per la Mancomunitat. Els seus responsables eren conscient que per assentar bé els fonaments del sistema que estaven construint necessitaven personal qualificat: les bibliotecàries.

A l’Escola Superior de Bibliotecàries, l’equip docent que hi va treballar en els seus orígens, a part d’Eugeni d’Ors hi havia Lluís Nicolau d’Olwer, Pompeu Fabra, Carles Riba, encarregat de l’assignatura de grec. I és que a més de les assignatures de caire més tècnic, també se les preparava en l’àmbit humanístic. I per si això no fos poc es preveia que haurien de seguir una constant formació per mantenir-se al dia de les novetats del seu sector.

La primera promoció va acabar el 1918, just quan la Mancomunitat inaugurava les primeres biblioteques a Olot, les Borges Blanques, Sallent i Valls. Malauradament, la dictadura de Primo de Rivera va impedir consolidar el projecte, que va desmuntar tot allò fet per al Mancomunitat. L’Escola també. El professorat fou substituït per docents afins al nou règim i el temari es va modificar per fer-lo menys català.

Quan el règim militar i la monarquia que li havia donat suport van caure i arribà la Segona República, l’Escola va tornar als plantejaments inicials sota la direcció de Jordi Rubió, ànima de la institució durant tot aquell temps. Ni tan sols l’esclat de la guerra va aturar l’empenta de l’escola. Al contrari, van redoblar els esforços per seguir treballant en noves iniciatives com els bibliobusos del front per proveir de lectures els homes que eren a les trinxeres lluitant contra el feixisme. Es va mantenir l’activitat docent fins al 23 de gener de 1939, només tres dies abans que Barcelona caigués en mans dels colpistes, perquè la duresa dels bombardejos posava en risc la vida de les alumnes.

Si la dictadura del 1923 va ser dura, la del 1939 va ser pitjor. Cap professor va poder mantenir la feina i les estudiants van ser obligades a superar un examen de revàlida perquè els títols de la República no eren acceptats pel nou règim. No cal dir que el pla docent va ser convenientment espanyolitzat per adaptar-lo a la ideologia nacional catòlica. Van ser anys d’estancament, mediocritat i manca de mitjans.

Ni tan sols amb la Transició van arribar canvis substancials. Les professionals de la biblioteconomia van haver de lluitat molt perquè els seus estudis tinguessin categoria universitària. No va ser fins al 1999 que va deixar de ser Escola Universitària per convertir-se en una facultat de la Universitat de Barcelona a tots els efecte i la que fins llavors era directora com les seves predecessores, va ser nomenada degana (1999-2005). Amb la dignificació dels estudis els homes van mostrar més interès que mai per aquesta disciplina i significament després de la primera degana, Assumpció Estivill, cap altra dona ha tornat a ocupar el deganat. Igual que passa amb el sector sanitari, el verb conciliar només es conjuga en femení. Elles a casa, ells als despatxos, com diu l’articulista Xavier Carmaniu Mainadé, en l’article homònim al Periòdico de Catalunya el dia 19 de febrer del 2023.