De sempre la nostra vila havia estat el punt de partida i a la vegada fonda de tota mena de ciutadans, però, és clar, abans tots els desplaçaments es feien amb limitats  mitjans de transport i gairebé sempre per ineludibles necessitats. Era molt utilitzada la clàssica tartana, que feia el recorregut entre els diferents pobles de les rodalies. Era un mitjà de locomoció incòmode i, a més, havia de passar per carreteres de llambordes, plenes de sotracs, fins que van arribar l’autobús i el ferrocarril.

Després de fer un llarg camí esperaven a arribar als diversos hostals per aconseguir un  merescut descans, tant els animals com els respectius carreters.

L’arribada als hostals era normalment cap a la vesprada, amb bona claror de dia a l’estiu, i ja a mitja tarda a l’hivern, quan el sol ja volia anar-se’n a la posta, amb un sol rogent amenaçant ja fos vent o pluja, l’enemic de les carreteres.

Si es feia  fosc  del tot i encara no havien arribat a la destinació, s’havia d’encendre el fanal d’oli davanter del carro, col·locat a la part esquerra superior de la barana, i a la part del darrere, alguns fins i tot hi portaven un visor de plàstic reflectant de color vermell.

Els carros que portaven materials delicats, normalment passaven a l’interior de l’hostal; els altres es quedaven al carrer al davant de l’entrada. En el moment d’arrribar, els animals anaven a abeurar i tot seguit els portaven a les respectives quadres, on trobaven, en unes menjadores de fusta, pinsos, garrofes i civada, acomplanyat tot plegat d’alfals i palla per menjar o bé per jeure i descansar.

En general les quadres eren ben amples i degudament ventilades, com també emblanquinades normalment amb calç viva subministrada pel Bogunyà de cal Peterrinyo, el del carrer Carril. El terra  també era regat a diari amb Zotal del Netol, que desprenia una olor molt forta. Era un desinfectant d’ús general.

Els carreters passaven al menjador degudament net i endreçat per sopar, i després d’un àpat reparador, cap allà  a les vuit del vespre ja se n’anaven a dormir. De bon matí, una bona rentada de mans i una remullada de cara eren més que suficients per tornar a la feina. Abans d’anar a dormir, però, amb una mica de sort, havien posat els peus en remull en un gibrell de zenc  amb aigua, una mostra de carbonat i un grapat de sal per treure’s el cansament del dia.

L’hostal del qual he trobat referències com a més antic era el de Can Pedrerol, però també n’hi hagué un altre de nom Badia, que estava situat molt a prop del Palau amb un taller de fusteria i també una taverna. N’hi havia un altre de nom Baruta que estava situat a les primeres cases del carrer de Baix, possiblement on hi havia hagut cal Manyet del Rec. També un hostal  Torres. I per últim, el de cal Llucià, situat al camí ral- on avui hi ha el carrer Clavé-, que venia de Martorell una vegada traspassat el Llobregat per sobre el pont del Diable en direcció al Papiol tot vorejant el riu, perquè el pont sobre el Llobregat no fou construït fins a l’any 1767, fet que millorà en gran manera tot el seu recorregut i els hostals, potser alguns d’ells, són anteriors.

Aquesta és una breu referència del que  havien estat els primers hostals coneguts de la vila i, a la vegada, reconeguts pel bon servei que donaven a tothom i per ser lloc de menjar, descansar i també de poder pernoctar, amb les degudes comoditats del moment, per a tot tipus de viatgers.