Des del 2015, sota l’ampara de l’OMS, cada any el dia 4 de març, s’organitza el Dia Mundial de l’Obesitat, un problema de salut que cada vegada és més present al planeta. Segons informacions oficials proporcionades per la Federació Mundial d’Obesitat, es calcula que ara matex hi ha 800 milions de persones obeses. I el pitjor és que les projeccions no són gens optimistes, sobretot entre els més joves. Es calcula que el 2030 hi haurà un 60% més de població infantil obesa. Traduït en xifres vol dir que superaran els 250 milions de criatures amb pes excessiu.

Fugint  de la banalització i de debats estètics, a hores d’ara ningú posa en dubte que patir obesitat té conseqüències molt negatives en molts aspectes de la vida d’una persona.

Els professionals sociosanitaris són els encarregats d’entendre com s’ha gestat aquest problema global i quines estratègies s’haurien d’aplicar per combatre’l. Des del punt de vista històric el que es pot fer és intentar aportar algunes informacions que ajudin a posar-hi una mica de context i fer un breu repàs per explicar com s’ha vist l’excés de pes  al llarg del temps.

A l’edat mitjana, quan les males collites i la carestia estaven a l’ordre del dia, lluir un cos rotund era ben vist perquè era sinònim d’estar ben alimentat, privilegi només reservat als estaments més elevats de la societat. Amb l’arribada del Renaixement, i la recuperació de les proporcions corporals de les escultures gregues i romanes, es va començar a estigmatitzar un cert tipus de sobrepès. A ningú se li hauria acudit, per exemple, imaginar.se el colosal David de Miquel Àngel amb panxa.

A mesura que la ciència va començar a fer els primers passos, es va intentar  respondre perquè hi havia cossos més grassos que altres, i quan al segle XVIII va arribar la Il·lustració l’obesitat es va convertir en un tema d’estudi. En aquella centúria, on la raó començava a foragitar el fanatisme religiós (per això també es coneix com el Segle de les Llums) es volia entendre i mesurar tot. No és estrany que fos llavors quan va aparèixer el sistema mètric decimal que, de mica en mica, van anar adaptant tots els països. I el mateix va passar amb els pesos. Que tothom compartís la mateixa escala facilitava molt les coses. Sobretot pel comerç, però també per la recerca. Un dels temes preferits dels investigadors d’arreu d’Europa era comparar el pes dels habitants de cada país i mirar d’explicar per què hi havia variacions. Segons aquests estudis, el clima influeix en bona part amb aquest problema de l’obesitat. També la falta de cultura dietètica.

Hi havia altres  investigadors que s’escarrassaven a perfeccionar les eines per pesar. A cavall entre els segles XVI i XVII ja hi havia hagut un metge de la República de Venècia anomenat Santorio que va ser pioner a introduir l’enfocament quantitatiu  en la seva professió i per saber quant pesaven els seus pacients va dissenyar una bàscula. Cent anys més tard, l’alemany Jacob Leupold va perfeccionar l’invent italià i el va fer d’una mida més reduïda, cosa que facilità el transport on fes falta. Aquests primers enginys acabarien derivant en les bàscules que tenim a casa.

Van ser aquells il·lustrats els que van començar a prendre consciència que calia estudiar i tenir cura del sobrepès perquè podia comportar problemes de salut. Tres segles més tard els hem de donar la raó. I els últims estudis fets a Espànya, ens indiquen que la población infantil, any rere any, van donar símptomes força alarmants d’obesitat, amb el conseqüent problema de salut ja des de la infantesa.