Generacionalment, Leandre Amigó i Batllori pertanyia al gran col·lectiu de persones del nostre país a les que l’esclat de la guerra civil trastocà totalment el curs de la seva vida. Una persona que als trenta del segle XX, quan tenia entre trenta i quaranta anys, despuntava com escriptor i periodista i obtenia els primers guardons i reconeixements importants.

Leandre Amigó va néixer a Molins de Rei el 1906, fou activista des de ben jove. El 1921 ja era secretari del primer Pomell de Joventut, la organització de joves cristians de Catalunya, fundada per Josep Maria Folch i Torres, que el 1923 seria prohibida i perseguida per la dictadura del general Primo de Rivera.

Finalitzat aquest període, el 1930 es presentà als Jocs Florals de Barcelona amb l’obra Confessió davant Crist i el 1934 va guanyar el premi Narcís Oller amb l’obra L’Ernest.

Durant els anys de la República, col·laborà en el diari El Matí, d’inspiració catòlica, i a La Revista, publicació literària dirigida per Josep Lluís López Picó.

La commoció de la guerra civil l’allunyà de l’obra literària. Fins al 1946 no publicà la seva recopilació de contes i, professionalment, treballà com a directiu a la Caja de Pensiones para la Vejez y Ahorros. A poc a poc anà recuperant la seva faceta d’escriptor i crític literari. Quan a mitjans dels anys seixanta del segle XX es fundaren el diari Tele/exprés i el setmanari Tele/Estel, hi va col·laborar; també en els primers números de Catalunya Cristiana.

L’any 1985 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i en els últims anys de la seva vida freqüentà ambients literaris i culturals, fins a la seva mort, 25 de maig del 2005, a l’edat de 98 anys.