Es resisteix tant com pot, però no hi ha manera. Amb el seu vell Nokia a la butxaca, que només serveix per parlar per telèfon i no té internet, ni aplicacions, ni tan sols whatsap -li envien un wasap, diuen, i es molesten perquè no en té- viu feliç i no necessita portar altra cosa al damunt. Posseeix ordenador, com tots, i amb això té la vida resolta, o creia tenir-la. Però resulta que no. Des de fa temps, el món es confabula per complicar-se-la. Per obligar-lo a utilitzar un maleït smartphone, o com es digui això. Per a rebentar-li la p... vida.

Entén que hi ha qui pel seu treball, o per gust, necessita o desitja donar-li amb els ditets en un mòbil. Ho comprèn i aprova, doncs cadascú planteja la seva vida com vol o pot. Però demana que el deixin en pau, que li deixin un marge de llibertat. Deixeu -me viure! I deixeu, també, de donar pretextos a bancs, línies aèries i altres corporacions i negocis sense escrúpols que, amb el pretext de que li faciliten la seva vida, se la faciliten i abarateixen ells, mentre la fan impossible a ell i a tants que no volen que els la facilitin. El que a ell se li fa més fàcil la vida és rebre per correu, en paper de tota la vida per poder arxivar-lo, els rebuts de la llum, l’aigua, els impostos, les multes, les comunicacions oficials. No té perquè passar una hora desxifrant si consumeix més el rentaplats que la tele. Ni convertir una operació bancària, un pagament d’impostos municipals o el que sigui, en complicada operació plena de claus, firmes electròniques, confirmacions d’identitat. Això sí, en el cas improbable que tot funcioni a la primera i no hi hagi contratemps que l’enviïn a can pistraus.

Però és que l’última feina que ja l’ha posat a mil és que cada vegada menys coses pot imprimir. La targeta d’embarcament, l’entrada de cine, la del museu, ara les ha de portar en el telèfon, amb el seu codi QR. Cada vegada menys sistemes li permeten passar-ho a paper. Li va passar en el cine, l’altre dia. I amb bitllets d’una companyia aèria. I amb la reserva d’un hotel. El telèfon d’última generació s’ha convertir en eina imprescindible, fins i tot per aquells -ell és un- que no volen o no saben utilitzar-la. Ara si desitja viatjar, gestionar quelcom, moure’s per la vida, ha d’obrir-se pas en un embull d’aplicacions, vivint en un món virtual de missatges, claus i dependències. És cert que els seus nets -als que han educat en la suïcida negació del desastre- sembla que neixin ja ensinistrats. Millor per ells; però ¿què passa amb la gent -com ell- ja gran? ¿Què se n’ha de fer dels que no poden o no els agrada adaptar-se a aquesta forma de vida? Les solucions que escolta li posen els pels de punta. Cursos per a la tercera edat, li proposen. Perquè les persones grans s’adaptin a l’assumpte. I, pensa, els que no tenen fills, ni nets, ni nebots, com s’ho faran. En fi, aquests pensaments l’acaben posant encara més nerviós. I llavors, davant de la seva impotència, els envia a tots a pasturar.

Sap que tot això és irreversible, clar. No n’hi cap altra que empassar-s’ho. Però gràcies al que ara llegeix el que li passa, pot desfogar-se. Per emmerdar-se en tots aquells que l’empenyen al carreró sense sortida, obligant-lo a viure de manera insegura i humiliant, a tots aquells que es declaren feliços amb el sistema i són còmplices per activa o passiva. Aquells que es resignen o complauen jugant-se el pujar o no pujar a un avió a que els funcioni l’aparell. Els que sostenen que fer que la seva vida passi únicament i exclusivament a través del mòbil i els faciliti encendre la calefacció a distància, tractar amb el banc des de casa, posar o treure alarmes, gestionar viatges o posar gasolina al dipòsit. Els que accepten la dependència absoluta del mòbil però després es declaren desesperats quan el perden, els hi roben i se’ls fa malbé, doncs perden les fotos de família, les aplicacions per moure’s pel món, la seva vida sencera, sense deixar enrere cap paper, cap constància, res concret i físic on recórrer per seguir tirant. A aquells - m’han piratejat el mòbil, exclamen estupefactes, com si fos impossible- els estafen o els buiden els comptes des de paradisos llunyans. A tots aquests estòlids, els diu que han begut oli.

Serà perquè ja és gran i amortitzat però jura que a vegades somia en una turmenta solar perfecta, la gran apagada que enviï tots els mòbils i totes les seves aplicacions a fer punyetes i deixi a la humanitat mirant-se uns als altres sense saber què fer ni com fer-ho. Si això ocorregués, també ell aniria al diable. I sí, en efecte. Hi aniria amb tots. Faltaria més. Però podrien reconèixer-lo entre els qui esclaten en ploralles. Aquí morí Samsó, dirà la seva rialla, amb tots els filisteus.