El nostre Carnaval és fill del cristianisme. Sense la idea de Quaresma, el Carnaval no existiria amb els trets que l’han caracteritzat des de l’Edat Mitjana europea. Va ser llavors –i no abans, per més que trobem rastres a l’època romana- quan es van fixar els trets distintius d’aquesta festa mòbil: màscara, disbauxa, expulsió del mal, agressions més o menys simulades, burles, capgirament de l’ordre establert...

Sí que és cert és que dins el cicle carnavalesc hi van quedar incloses diverses festes d’arrel pagana i valors precristians, en contrast amb els valors aparentment cristians de la renúncia i el dejuni, que sempre es podien bescantar amb la corresponent butlla, religiosament –això sí- pagada. Alguns estudiosos dels costums populars opinen que la disbauxa pròpia del Carnaval és una herència de temps remots però com diu el folklorista Joan Amades, els canvis i les contaminacions imposades pels segles “ forçosament han hagut (d’imposar) alteracions innombrables que l’han desfigurat i influït, moltes vegades fins al punt de fer-li perdre la noció del seu sentit originari, que ha restat del tot desnaturalitzat. Obligadament el curs del temps ha esborrat detalls i aspectes essencials, n’ha tergiversat d’altres i hi ha afegit episodis i elements que no tenen res a veure amb el sentit originari” de la festa.

El Carnaval se celebra ara en més pobles i ciutats que mai, és veritat. Però és dubtós que el seu esperit sigui idèntic al que, fa segles, animava aquells que el celebraven fora dels salons exclusius.

En molts pobles, les cerimònies periòdiques d’expulsió dels dimonis i d’esperits malèfics anaven precedides d’una etapa de gran llibertinatge i d’un capgirament dels valors establerts, durant el qual regnava la llicència més absoluta. Les màscares es podien ficar a les cases i fer escarni de la vida privada.

I és que mentre la humanitat ha cregut que, d’una manera o altra, la seva vida estava sotmesa a les forces sobrenaturals, el Carnaval ha estat possible, encara que avui el Carnaval, en molts llocs, ha passat a mans polítiques que fins i tot es reglamenta la diversió, seguint criteris polítics, atenent a idees d’ordre social, això ha fet que l’embat popular hagi perdut aquella disbauxa popular.

La idea que el Carnaval és deutor de les saturnals romanes es va imposar, als països amb llengües llatines, durant la Renaixença. Se sabia que els romans celebraven festes hivernals i la gent acostumava a disfressar-se en aquelles ocasions. Tot i la influència de Roma, però, entre els costums del Carnaval sembla haver-hi l’empremta d’altres costums anteriors i autòctons a cada poble.

Durant un temps es va voler fer derivar la paraula Carnaval de “carrus navalis”, perquè el 5 de març de cada any els romans celebraven la festa d’Isis, durant la qual es feia una processó en què intervenien persones disfressades i es feia circular un vaixell, un “carrus navalis”. Però després s’ha vist que no tenia fonament i sembla clar, en canvi, que la paraula Carnaval deriva de la italiana Carnevale i que és d’incorporació força moderna, quan els homes de la Renaixença van voler imitar les disbauxes de Roma. Per cert que, al contrari del que es creu sovint, la moral romana era tant o més estricta que la que més tard va propugnar el cristianisme.

L’etimologia del Carnaval (deixar la carn) està emparentada, per significat, amb la del Carnestoltes, que deriva de “carnes tollendas”, expressió documentada ja a Catalunya a principis del segle XI. “Carnes tollendas o carnes tollitas” (deixar la carn) era el nom atribuït a l’últim dia que es podia menjar carn, abans de la Quaresma.

Ara bé, tot i que el Carnaval i el Carnestoltes es refereixen a festes de la mateixa arrel, no són dues paraules equivalents. Se celebren balls de Carnaval, però no de Carnestoltes; mentre que es crema el Carnestoltes, però no el Carnaval. La força expressiva de la paraula d’origen italià explica per què es va imposar sobretot a partir del segle XIX, i que Carnestoltes semblés arcaic i rural. Carnaval, doncs, és una paraula que devem a la urbanització d’una festa ancestral.

Des del segle XVIII al XIX, el Carnaval urbà va guanyar importància, però va quedar-se sense força al perdre saba i les arrels originals de la celebració. L’aburgesament, aquesta civilització d’una festa que tenia en la transgressió la seva raó d’existir, va suposar el preludi de la ruïna. A partir dels anys 1920 i 1930, el Carnaval es va convertir en una pura litúrgia sense l’espontaneïtat i la fantasia que l’havia caracteritzat.

El franquisme, com no podia ser d’altra manera, va prohibir unes festes que l’Església nacionalcatòlica bescantava. A tot estirar, es tolerava el Carnaval com a festa infantil. Com a lògica reacció, amb el règim democràtic el Carnaval es va recuperar però probablement l’esperit original ja mai més ressuscitarà.

Animo a tot Molins de Rei a participar en la rua del Carnaval. Sense por, sense vergonya, sortim al carrer i riguem-nos de tot i de tots perquè el temps que vivim poques són, per dissort, les ocasions de rèplica que podem donar obertament per carrers i places.