Hi havia dues persones que anaven per camins completament diferents, i per motius casuals, no tingueren més remei que creuar-se. Fou l’estrany i agitat resultat de no buscar-se. Quan a la fi coincidiren haguessin pogut passar moltíssimes coses. Una, més rara que la mateixa trobada, fou descobrir que en realitat ja es coneixien, però sense haver reparat mai l’una en l’altra.

Això li va passar diumenge passat, durant un dinar entre desconeguts. Hi havia fusters, llibreters, advocats, escultors, informàtics...Va arribar gairebé l’últim i li van anar presentant els convidats fins arribar a un metge de 87 anys, amb llarga experiència com a metge rural. Es van preguntar d’on eren, i quan ell va comentar que del poble veí d’on se celebrava el dinar, el metge li va dir. “És clar, conec aquest petit lloc. Hi vaig estar un curt temps suplint un company per estudis. D’això fa molts anys”.

Li va interessar el tema i va estirar el fil. Li va explicar que recordava que després d’un funeral van pujar a una serra propera, on algú va prendre la paraula, i a continuació va obrir l’urna amb les cendres del familiar mort, i les va escampar. “En aquell precís instant, es va aixecar una ventada i les va portar de tornada. Em van entrar als ulls”, va dir. “Recordo perfectament aquesta ratxa de vent”, va saltar, sense acabar de creure el que estava sentint. “Jo també vaig ser en aquest funeral”, va afegir commocionat.

De cop, com si tot hagués passat el dia anterior, li van passar pel cap les imatges dels amics que acompanyaven aquella tarda el difunt. Els va veure a tots pujant als cotxes i conduint fins a la serra, endinsant-se a peu en la muntanya, fins arribar al congost. On algú va pronunciar unes últimes paraules, i a l’acabar va agafar l’urna, li va retirar la tapa i la va buidar al fons del congost, fent les cendres com un núvol pacient i alhora, amb ganes de tornar a la mare terra.

Va ser emocionant i dramàtic el viatge de les cendres, que van dibuixar el vol rítmic i esbojarrat d’una banda d’estornells, i, girant de sobte, van omplir també els seus ulls. Tots es van posar les mans a la cara alhora. I, ara, passat temps, dues persones que no es coneixien de res es van descobrir per un fet casual que s’havia creat aquell dia tristíssim, amb final surrealista, gairebé alegre.