“No tenia l’aspecte d’un monstre, ni el d’una atracció de fira. El seu morro i les seves orelles tenien un to rosaci, com de costum entre els nounats de la seva espècie. El seu cos estava cobert de rínxols de llana, que el proveïen de protecció natural contra l’hivern, i les seves pestanyes blanques parpellejaven somnolentes mentre els fotògrafs es barallaven per cridar la seva atenció. En suma, semblava una ovella normal, i s’hi comportava. Però Dolly no era normal.” (Nando Salvà).

Quan va ser presentada oficialment al món el 22 de febrer de 1997, el proper diumenge es compliran ja 29 anys!, ja feia set mesos que havia estat dissenyada per un equip de científics de l’Institut Roslin, a Edimburg (Escòcia). No era el primer clon d’un animal; abans s’havien clonat granotes, carpes i altres exemplars ovins. Però sí que era el primer mamífer clonat a partir d’una cèl·lula adulta, la demostració que les cèl·lules de qualsevol part del cos poden comportar-se com un òvul acabat de fertilitzar.

Fa gairebé un segle que la ciència mira de fer progressos en la clonació d’animals amb finalitats agrícoles, i des de mitjans dels 80 es va estendre l’interès a alterar genèticament la llet de vaca o ovelles transgèniques per al seu ús medicinal en humans.

A l’allau de prediccions derivades d’això es va barrejar l’optimisme amb la distòpia. Es va vaticinar que sorgirien nous mètodes per prevenir malalties, que els nadons de disseny i la immortalitat aviat estarien a l’abast de la mà, que els morts serien ressuscitats o almenys creats, i que els dictadors sentirien la temptació de poblar el món amb versions duplicades de si mateixos. El Vaticà va posar el crit al cel, els mitjans de comunicació alemanys van recordar els experiments eugenèsics dels nazis, i els pares de Dolly van començar a rebre milers de cartes de persones que els imploraven que clonessin els seus éssers estimats.

Fins a la data, que se sàpiga, ningú ha clonat un ésser humà. Considerant que els científics de l’Institut Roslin van necessitar 277 proves fallides abans de donar llum Dolly, es dona per fet que intentar clonacions humanes provocaria grans quantitats d’avortaments, morts prematures de nadons i naixements de nens amb malformacions. I, per descomptat, també elevaria la veu dels qui s’hi oposen per motius ètics, i que la clonació restringiria de manera dramàtica la diversitat de les persones.

Des del naixement de Dolly, en canvi, una vintena d’altres espècies animals han estat clonades. La carn i la llet d’animals clonats es venen en països com els EUA, la Xina, Austràlia, el Brasil i l’argentina. I la clonació de mascotes s’ha convertit en tendència gràcies a l’abaratiment de la tecnologia que la possibilitat i de la publicitat gratuïta efectuada per celebritats com Barbra Streisand que genera, i amb raó. Al cap i a la fi, no seria més interessant gaudir de la companyia d’un gos o un gat de tants que n’hi ha d’abandonats i preparats per ser adoptats.

De moment, el que s’ha après gràcies a Dolly ha permès a la ciència avançar en la teràpia amb cèl·lules mare i estudiar, així, com progressen certes malalties, i també en camps com l’edició genètica. Els experts continuen mirant d’aplicar la tecnologia que va donar vida a l’ovella més famosa de la història a la cura de mals com el Parkinson, les anomalies coronàries i el càncer. En qualsevol cas, el cert és que, 27 anys després, ni els increïbles progressos científics ni les més apocalíptiques amenaces generades pel naixement de Dolly s’han complert. Tots els estudis i experiments, si són en bé de la humanitat, sense fer cap mal a ningú, malgrat veus i doctrines reaccionàries, haurien de ser unt punt molt important dels governs del món.