Entrant per la pista de terra que mena a Can Tintorer, a uns 150 metres més endavant, trencant a l’esquerra per un antic camí de carro on, uns 60 m després, a la banda dreta, i 10 m per damunt del camí, es troba la font del Bosc d’en Roca, ombrejada per un roure.

Aquesta font és una construcció formada de pedra i totxo arrebossats. Es tracta d’un muret frontal d’un metre d’alçada per metre i mig d’amplada, al capdamunt del qual hi ha el broc de ferro per on raja aigua només en episodis molt plujosos. A sota, una pica semicircular de recepció. Tant de sota del frontal com de la pica, en surten dues canonades que van a parar a un petit embassament que abans s’aprofitava per regar uns horts propers.

L’aigua de la font del Bosc d’en Roca antigament provenia, filtrada i canalitzada, des d’una deu situada uns 500 m més amunt, a tocar de la pista de terra i el torrent de Can Ribes. Aquesta surgència d’aigua sortia del solell del bosc d’en Roca i alhora també alimentava una altra font que era molt a prop, anomenada la font del Marxant, que estava emplaçada dins una petita caseta en uns terrenys de propietat particular.

La família Roca va fer construir una canonada que, des de la font, anava carrer Verdaguer avall i que proveïa d’aigua els grans edificis que posseïen a la vila. A més, també van donar permís per a la instal·lació de dues fonts al voltant de Ca n’Ametller i un pou al carrer Major, on molts veïns anaven a buscar aigua. Aquest pou estava situat a l’entrada esquerra de l’antic local del CEM.

La font d’en Roca rajava abundosament i era molt concorreguda principalment per gent provinent d’altres poblacions, com Cornellà o Sant Feliu, on deien que la seva aigua estava massa carregada de clor. Fins i tot sembla ser que algú, després d’omplir els bidons d’aigua per a tota la setmana, l’havia comercialitzada i aquest va ser una de les raons per les quals la font va ser clausurada.

D’altra banda, el bosc d’en Roca, on està situada la font, és un turó allargassat que representa molt bé els espais secs i oberts on la llum i l’escalfor del sol arriben fins a terra, amb un tipus de vegetació anomenat brolla, amb arbustos que mai no arriben a ser ni gaire densos ni gaire alts: com a molt, 2 metres. A redós d’alguns pins pinyers hi viuen força gramínies, com l’albellatge o el llistó, però també altres plantes més acolorides i oloroses, com la ginesta, el romaní, la ruda, la gatosa i l’estepa.

Aquest bosc assolellat també és un hàbitat ideal per a una gran quantitat d’insectes, com els grills, les papallones o les abelles, que, a partir de la primavera, quan el bosc es tenyeix de groc de les ginesteres, inicien la seva activitat pol·linitzadora.

Sentia la delícia de les fonts
nàixer en mon si,
regal de les congestes;
i en l’ampla quietud dels horitzons
hi sentia el repòs de les tempestes.