Cada any, entre els mesos de gener i febrer reverdeixen les memòries de la retirada d’aquell exèrcit republicà i més de 500.000 persones d’aquell poble lleial que fugia dels llops franquistes que van travessar els Pirineus per camins d’espines sense destí conegut. Dintre de la contesa Revolucionària i Guerra Civil espanyola de 1936-1939, en capitular Barcelona tot començà com una espècie de desbandada general, sense saber ningú quina direcció prendre, però la brúixola lunar els guià cap a la frontera francesa sense saber on seria el seu parador, però hi havia rumors de què el govern francès els esperava amb els braços oberts però foren aparcats en camps com ramats, com a bèsties i vigilats per tota classe de guàrdies y soldats.

Un testimoni directe, Miguel Grau, ho explica en un article “Memoria viva de un pasado”, de com fou el principi del seu passat al trepitjar la terra que l’acollia.

El 9 de febrer de 1939, a les 8 del matí, entrava a França per la frontera de Portbou a Cerbere. La seva primera sorpresa fou quan fou aturat per guàrdies i soldats, el registraren tot el cos i li indicaren per senyes la carretera a seguir. Als seus 25 anys, en aquella època, no temia ni al camí, ni a la fam i al fred, ell mateix es donava ànims per a continuar el camí d’espines que dies abans havia començat, anava passant pobles, i així va poder arribar a un lloc, ben entrada la nit, plena de camps de vinyes. Es féu un llit amb sarments que havien tallat els seus propietaris, i amb la seva manta veié que podia dormir aquella nit i es quedà dormit amb l’estómac buit. Li semblà mentida dormir tota la nit, quan al clarejar el dia el despertaren els soldats senegalesos i veié que no estaven per punyetes. I sense respirar, es posà la manta a l’esquena i continuà el camí cap al camp de Saint Cyprien, l’aspecte del qual mostrava fam i misèria. Aquest lloc acollia una població humana reclusa de setanta mil persones. El camp estava dividit en camp d’homes majors, camp de dones i nens i camp per tots aquells que volien tornar a l’Espanya franquista.

Totes les parcel·les eren tendes de campanya improvisades. Cada un mirava de fer-se un lloc en aquell quilòmetre arenal, envoltat de filats per un costat i el mar per l’altra, en el que, fusell en mà, estaven els soldats senegalesos i guàrdies de tota classe, custodiant aquella multitud de famolencs perquè no s’escapessin en busca d’una vida millor. Tot era controlat pels militars.

A l’arribar els primers refugiats al camp de Saint Cyprien, es van trobar l’increïble hotel de sorra, sense portes, sense llits i sense teulada. Tingué la sort de trobar-se un grup d’aragonesos molt coneguts: “Anda maño, a donde vas por estas tierras! A donde vayáis vosotros” els contestà; després tot fou una riallada quan se li ocórrer preguntar on estaven les latrines, perquè el cafè o lo que fos, “Me había revuelto las tripas”. Tots es giraren cap al mar mostrant-li la platja com a resposta. L’aigua que tenien era insalubre i salnitrosa, molt apropiada per agafar el tifus, la colitis o la pesta; al que ells en deien aigua potable era la que distribuïen una vegada al dia, que venia en un camió cuba, i si tenia sort de què li toqués podia escollir una ració, equivalent a una cantimplora.

En aquella vida amarga i penosa ell tenia bona moral i consciència del que allí passava. Es va construir una barraca enfonsant els ciments mig metre a l’arena i un metre d’alta, sostinguda per uns pals que va trobar: la manta li servia de teulada. En aquesta situació “había que combatir contra el hambre, contra la lluvia, el frío, el viento y los esbirros guardianes que nos impedían la libertat ejecutando las órdenes de su democràtico gobierno”. Cada matí, bevent el que semblava cafè, tenia el seu pensament en el que s’havia quedat a Espanya, que estava en mans dels tigres i tigresses franquistes; també li venia a la memòria el que havia viscut en la derrota i en la retirada “de lo que hoy aún tengo muchos recuerdos”.

Relatar amb bona memòria el que de veritat va passar el que era aquell fantasmagòric camp de Saint Cyprien “es un deber, puesto que mentir sería mentir-me a mi mismo”. La seva vida havia girat com una sínia amb els catúfols omplint i buidant amb un ritme rutinari; el temps anava passant i al construir-se les barraques de fusta les tendes de campanya anaren desapareixent i la vida s’anava organitzant, l’alimentació i neteja es millorava, però sempre el just per poder viure.

El contacte entre els diferents grups de tendència político-social s’anava establint. En aquesta població d’exiliat regnava bona cultura, allà hi havia advocats, professors, mestres i tota classe d’intel·lectuals.

En el mes de juny de 1939 fou traslladat a Saint Cyprien al camp de Vernet de Ariete, i a l’esclatar la segona guerra mundial el traslladaren, amb una gran expedició, al camp de Septfons (Tarn et Garonne). En Vernet totes les residències que el govern francès preparà als refugiats espanyols eren de clar de lluna, i els mateixos plats de fam i misèria que regnaven entre filats. “Mi sufrimiento, como el de los demàs exiliados, no s’acabà aquí”, seguiren els anys en companyia de treballs i l’ocupació, pel fascisme alemany, de França. Sense seguir més endavant, vegeu aquest text que guarda en la seva memòria, text que les generacions presents i futures han de saber:

“Cuando vino la derrota, cuando el avance de las hordes fascistas lanzaron contra la frontera francesa a medio millón de seres, hombres, mujeres, niños y ancianos, que huían de la barbàrie, que huían de los bombardeos que huían del asesinato, de la cárcel y de la muerte, entonces el mundo, que hubiera debido córrer en socorro de los vencidos, que hubieran debido precipitarse en auxilio de aquel desemparo tan grande, de aquel tan enorme infortunio, cerró los brazos, cerró sus ojos para no ver como se cerraban las puertas de Cerbere, Le Perthus, Prats de Molló, Bour-Madame, la Tous de Carol al paso de los emigrados, dejando morir a los viejos, los mutilados y los niños bajo la lluvia tenaç, incesante y helada; eran indiferentes y tuvieron comportaminetos egoistas, ciegos y sordos, que no sentían temblar de emoción sus entrañas ante aquel espectáculo indigno. Esto és lo que pasaba en el país democrático que nos acogía para continuar aquel sufrimiento humano del mes de febrero de 1939”.