Encara que trobem cols durant tot l’any, aquesta hortalissa té la seva millor època de l’any durant els mesos d’hivern. La col (llat., Brasssica oleracea; cast., col, berza; basc, aza, azi) es conrea arreu d’Europa des de fa milers d’anys. Fou una hortalissa molt estimada pels celtes i pels romans, puix que gaudeix de nombroses propietats terapèutiques, especialment per fer cataplasmes per ajudar a guarir les nafres i els tumors externs.

L’home del neolític ja se servia de la fulla de col per potenciar el gust dels primers brous: la popular sopa de col!

Els antics hortolans conventuals ja posaven en relleu que: “El cultivo de la col es uno de los más antigues. La col requiere climes húmedos y templa dos; no obstant, existent variedades resistentes a los fríos. Necesita mucha humedad, y por ello debe regarse o cultivarse en suelos frescos. Si se escalonan convenientemente las siembras las coles pueden cosecharse en todo tiempo.(1)

Contenen vitamines, minerals, àcid fòlic i vitamina C., que va salvar de l’escorbut els navegants que creuaven l’Atlàntic després del descobriment d’Amèrica. El capità Cook, en el seu quadern de bitàcola, atribueix a la col el mèrit que la seva tripulació no patís baixes per hemorràgia durant les seves llargues travessies. El secret és que la col blanca, tallada, salada i fermentada origina la popular xucrut (plat preparat amb aquesta col, patates bullides, carn de porc i altres ingredients)i es podia conservar durant molt temps en les travessies per mar.

Els antics caputxins també conservaven la fulla de col deixant pansir les fulles blanques interiors que escaldaven i confitaven cobertes amb vinagre. Aquest confitat de col efectuat “a la caputxina”, servit amb olives, ceba i acompanyat de bacallà esqueixat, o bé amb arengades és d’un gust excel·lent.

La col accepta múltiples preparacions segons el país i l’època de l’any. Pot consumir-se en forma de sopa, com a puré de verdures, en amanida, com a lasanya omplint les fulles amb carn picada o per embolicar rotlles de primavera, fermentada u en bunyols. Ingredient vegetal indispensable en el brou casolà amb altres ingredients vegetals i d’origen animal.

I com no, el trinxat. Plat originari del Pirineu català: Cerdanya, Alt Urgell, Pallars Sobirà, Jussà i Andorra, des d’on s’ha estès a molts restaurants de Catalunya. Està fet a base de bullir patata i col i després de triturar-les i barrejar-les, s’hi afegeix cansalada (en alguns llocs, també, botifarra negra) i algun tipus de llard (greix). Ocasionalment s’hi afegeix all fregit. Per acabar, es fregeix tot en una paella al fogó fins que quedi cuit i amb forma de truita de patata.

Te l’aspecte d’una truita petita, esqueixada amb nombrosos trossos de col que li proporciona un toc de verd fosc. Se’n sol menjar durant l’hivern, sent un menjar calorífic. És un plat destacat dins de la cuina catalana i a Puigcerdà se celebra cada any la Festa del Trinxat a finals de febrer.