Aquest 1 de febrer es compleixen 50 anys que el fotògraf Manel Armengol va captar l’extrema violència policial d’aquell dia.

Diu el tòpic que una imatge val més que mil paraules. I és veritat que en el món actual, una foto o un vídeo fan la volta al món amb un instant. Ara bé, també ho és que les imatges necessiten un context per entendre’s la seva transcendència i això, que només es pot aconseguir amb paraules, és el que fem amb una de les fotografies de la Transició.

El diumenge 1 de febrer de 1976 no feia ni dos mesos que el dictador Francisco Franco havia mort i no era clar el que passaria. De fet el règim imposat arran de la victòria de la Guerra Civil del 1939 s’escarrassava per intentar mantenir-se. Ara bé, a Catalunya, una part important de la ciutadania no estava disposada a continuar vivint sense llibertat. I aquell primer dia de febrer van omplir els carrers de Barcelona per fer sentir la seva veu. Amb la manifestació, encapçalada amb el lema Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, desenes de milers de persones anònimes van protagonitzar un dels episodis més importants de la Transició.

Reclamar públicament un sistema democràtic, l’amnistia dels presos polítics i el reconeixement polític de Catalunya era un desafiament contra les autoritats que comandaven el país des de la mort de Franco. El dictador havia mort, però la dictadura cuejava.

La Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) fou l’encarregada d’organitzar la manifestació de l’1 de febrer. Actuava de paraigua de l’Assemblea de Catalunya, l’entitat en la qual s’agrupaven els partits opositors al règim que encara no havien estat legalitzats.

Malgrat la denegació del permís per a la convocatòria, l’entitat veïnal va decidir seguir. Ho va fer sense amagar-se, explicant a la premsa com avançaven els preparatius i la tirallonga de personalitats del món polític i cultural que els recolzaven.

El dia 1 de febrer de 1976 al matí, Barcelona es va despertar amb un important desplegament de forces de l’orde, però això no va acovardir la gent, que va respondre massivament a la crida. La resposta policial va ser molt violenta. Hi havia ordres de dissoldre qualsevol concentració; però no comptaven que hi hauria tanta concurrència i es van veure incapaços d’aturar la manifestació. A més, entre els participants va córrer la consigna de tornar-se a reagrupar que fossin dispersats. Això va fer que les protestes es disseminessin per diversos punts de la ciutat; Arc de Triomf, Ciutadella, passeig de Sant Joan...Precisament va ser allà on el fotògraf Manel Armengol va immortalitzar aquell dia històric. Les imatges captades per la seva càmera són una prova irrefutable de l’extrema violència policial: ciutadans pacífics i indefensos agredits a patacades i amenaçats amb les culates dels fusells.

Manel Armengol, en una entrevista que li van fer, va confessar que després d’haver fet les fotos va tenir por que el perseguissin. S’entén perfectament que s’espantés perquè hi havia molta impunitat. De fet, les forces de seguretat eren les mateixes de l’etapa franquista. Simplement els van canviar el color de l’uniforme per passar del gris al marró.

S’han identificat fins a 134 persones mortes a causa de la “violència institucional”. Uns van perdre la vida com a conseqüència de les tortures, altres ho van fer per accions policials durant les manifestacions i 91 van morir pel que s’anomena “dit fàcil”. Aquestes víctimes i més són una part oblidada de la Transició i posen en context a les imatges de Manel Armengol per demostrar que no va ser una època de color rosa que de vegades se’ns vol vendre.

I pels que vam poder veure la violència del dia 1 d’octubre de 2017, entendrem ben bé que la violència continua, encara que canviïn de color els uniformes. L’esperit rancorós continua.