De vegades té la impressió que el món intenta dir-li alguna cosa que no entén. No es refereix només als avatars de la vida social o política, sinó i, sobretot, a la natura. Surt a caminar pel parc i veu els arbres, els ocells, la gespa, les formigues, l’estany amb els ànecs, respira l’aire de les primeres hores del dia, carregat d’una humitat agradable, perquè ha plogut durant la matinada. Tot això, es diu, ha de formar part d’una gramàtica la sintaxi de la qual no comprèn. A les nits, surt a la terrassa i observa la Lluna i les estrelles i li sembla escoltar en el silenci de la foscor l’existència d’un missatge xifrat les claus del qual ignora. O surt al carrer l’endemà i el sol acaba de manifestar-se. Comença llavors l’agitació urbana: gent que agafa l’autobús, que entra i surt del metro, que espera davant del semàfor. Ho capta tot, però no distingeix el tot. Així arriba a la consulta de la seva terapeuta, s’estira al divan. Es mantenen callats. A la fi parla ella. Diu:

-¿Alguna novetat?

-Sí-declara, he descobert que el món vol dir-me alguna cosa, però m’ho diu en un idioma incomprensible.

-Ja-afegeix ella per animar-lo a continuar.

-Sé el que em vol dir una novel·la quan la llegeixo, o una pel·lícula, o un quadre, fins i tot un d’abstracte, però no tinc cap manera de comunicar-me amb el món.

-Això el deu fer sentir-se molt sol.

-Sí-confessa-, i me n’adono, just en el moment mateix d’haver-ho reconegut, de com de brutalment sols estem els éssers humans davant del món. Fingim que l’entenem, i que ens entén, perquè resulta insuportable acceptar aquest grau de soledat, però el cert és que abandonem aquest món tan perplexos com hi arribem.

-Potser aquesta, la de la soledat, és la nostra condició-aventura ella.

-Potser -conclou i abandona la consulta i surt de nou a un món que el crida alguna cosa indesxifrable.