Aquest proper dissabte es compliran 60 anys de l’accident nuclear que va alliberar 3.000 milions de micrograms de metall radioactiu sobre Palomares (Almería). Aquesta història fosca de la Guerra Freda va passar  en plena època dictatorial franquista: Jo tenia 20 anys i ja em va impressionar i per això avui vull recordar aquest desastre que encara és latent. I fins i tot, amb la quantitat de projectils i bombes que es tiren cada dia a moltes parts del món, tots anem respirant i contaminant-nos. Les malalties van en augment. 

Passen els anys. L’oblit del passat és una part molt important dels dirigents polítics. Ens creen amnèsia. Abans d’entrar en el fet, diré que l’any 2015, ja han passat 11 anys, Estats Units i Espanya es van comprometre  a treballar junts a la regió llevantina  tot i que, això sí, sense comprometre’s a res, i després el Govern de Brussel·les urgí el de Madrid a informar sobre la contaminació nuclear real que encara avui hi ha allà actualment. La vida mitjana del plutoni és de 24.360 anys.

Aquell 17 de gener de 1966 van caure quatre bombes d’hidrogen B28, cada una de les quals  75 vegades més destructiva que la que va arrasar Hiroshima el 1945. I malgrat que els sistemes de seguretat d’aquells artefactes van  evitar una explosió nuclear, tant el seu impacte com la negligència, la desinformació i la irresponsabilitat política que se’n van derivar van causar danys que després de sis dècades després continuen sense reparar-se.

Avions com aquell B52 creuaven  l’espai aeri espanyol des de feia anys, diverses vegades al dia; l’Exèrcit nord-americà havia posat en marxa l’operació Chrome Dome el 1960: l’objectiu era tenir bombarders nuclears a l’aire en tot moment, a fi de tenir  capacitat de respondre qualsevol possible ataca soviètic. Accidents com les bombes caigudes a Palomares eren només qüestions de temps.

La primera de les bombes va ser localitzada, intacta, només unes hores després del sinistre. Al matí següent van aparèixer dos artefactes més, tots dos esbocinats; part de l’explosiu convencional que contenien havia detonat i, a causa de les explosions, pols de plutoni altament radioactiva havia començat a escampar-se. De la quarta bomba, en aquells moment, no hi havia rastre.

A partir de llavors, Palomares, aquella localitat perduda de només uns centenars d’habitants en la qual  no hi havia aigua corrent ni tot just llum elèctrica es va veure envaïda per la més moderna força militar del món. La quarta bomba no va ser recuperada fins a principis d’abril. Paral·lelament, 1.600 soldats  americans van aterrar a Palomares per desfer-se del material radioactiu, ja fos cremant vegetació contaminada o ficant 1.400 tones  de terra en bidons per al seu enviament  a un dipòsit de residus radioactius de Carolina del Nord. I mentrestant les autoritats van mirar primer de silenciar l’accident i després, de minimitzar els seus riscos. No es va evacuar el poble, ni tan sols  es va protegir la zona dels curiosos. I per enviar un missatge al món sencer i als potencials visitants, Manuel Fraga Iribarne -llavors ministre d’Información y Turismo- va banyar-se a la platja de Quitapellejos al costa de l’ambaixador dels Estats Units. Allà no passava res! Més cap aquí, s’ha pogut saber que no era a la platja contaminada, segons ho corroboren fotos preses en aquells paratges.

La inhalació de plutoni  provoca una pluja de partícules radioactives a l’interior del cos. Amb un microgram de plutoni n’hi hauria  prou per causar danys greus a l’organisme. Es calcula que les bombes de Palomares van alliberar al voltant de 3.000 milions de micrograms d’aquest metall. Investigacions posteriors van determinar que un nombre insòlitament alt dels soldats que havien  participar en les tasques de neteja van acabar patint diferents formes  de càncer, trastorns sanguinis i disfuncions cardíaques i pulmonars.

Avui, la neteja de Palomares continua incompleta i encara es desconeix si la radiació podria tenir efectes  a més llarg termini entre la seva població.  Espanya i els Estats Units van acorda finançar revisions mèdiques anuals dels seus residents i el monitoratge periòdic de sòl, l’aigua, l’aire i els cultius locals, però  el procés ha estat fallit. Diuen que el temps ho cura tot. Per tant hem volgut recordar-ho perquè a aquest món que es torna a militaritzar, sorgiran nous accidents o guerres programades, i de cara a una població innocent, no se’ls tindrà en compte per molt que els polítics s’omplin de bones paraules i accions, que després no es compliran.