Als anys cinquanta del segle passat encara es podien veure pels carrers de la vila carros de pagesos, dels traginers o de la gent d’altres oficis, tirats per grossos cavalls, ases i mules. Aquests animals  de tir o de treball van anar desapareixent paulatinament amb l’arribada dels vehicles i de les eines motoritzades, però abans d’això tots ells van tenir un gran protagonisme en la vida quotidiana de cada poble que vivia  de la pagesia i anava cap a la indústria.

El cavall ha esta vinculat a les persones des de temps immemorials, caracteritzant-se  per la seva força, noblesa, energia i valor, destacant també  la clara comprensió de la voluntat del seu amo i el plaer de sotmetre’s a aquest. És considerat un animal d’extrema lleugeresa i això forma part de les seves característiques remarcables, donat al seu volum.

Els ases eren l’eina de treball a les cases més humils, els cavalls ho eren  de les més adinerades i el matxo i la mula eren els animals de treball més usuals en moltes cases  i en molts oficis, no solament en la pagesia, que se servia d’ells per a les seves labors habituals: llaurar, segar, batre, transport a bast i amb carro, etc.

A les cases de pagès els equins descansaven en les seves quadres fora d eles hores del dur treball, llavors calia alimentar-los i comprovar que no els manqués aigua. Un pagès que es quedava sense el seu cavall, ja fos temporalment per malaltia o lesió, o definitivament per la defunció de l’animal, havia d’espavilar-se i buscar-ne un altre, ja que era indispensable la seva tasca per les feines del camp.

Amb el carro amunt i avall, es feien tot tipus de feina, des de treure runes  de casa, anar al tros i tornar carregat de fruites i verdures. També servia per traslladar-se d’un poble a un altre. I per treure la mesquita de les comunes.

L’ús del cavall com a mitjà de transport o com a element indispensable per treballar la terra va anar desapareixent i amb el pas dels anys, en comptes de deixar-ne perdre la mena, hom ha canviat l’ús laboral d’aquests animals per fer-ne  un hobby de tal manera que, en els darrers anys, hem assistit a un esclat impressionant de l’afecció envers els cavalls, amb tot el que això comporta d’aparició de serveis per a aquest sector, enganxats en carruatges de passeig, o bé en carros de càrrega, en moltes trobades a l’entorn de les festes de Sant Antoni, sense comptar als aficionats a la muntura.

Els equins es compraven per treballar el camps i comprovaven el seu caminar, el pas ben alineat de l’animal era una de les característiques que buscava el pagès, ja que aquests cavalls havien de caminar entre les solcs de la terra llaurada sense desfer-los.

Per fer les feines més carregoses, normalment es feien servir els matxos i les mules, animals híbrids i estèrils fills d’ase i una euga o bé d’un cavall i una somera. Aquests animals són forts i resistents, caminen amb el pas ferm pels camins més difícils, tenen una gran capacitat d’esforç i una predisposició innata de tibar. Són poc mirats en la seva alimentació. Fàcilment adaptables als canvis climàtics i poc propensos a les malalties.; així mateix, són molt intel·ligents i aprenen molt ràpidament.

Aquests animals havien d’anar ben alimentats i ferrats, per això no podien faltar les garrofes i una empallada, que era una barreja de palla i alfals verd, que anava dins del morralet que se’ls penjava al coll en el moment de la parada o quan els ferraven.

Els equins ensinistrats obeïen els seus amos, les ordres més comunes eren:

• Per caminar: yei o arri.
• Per parar: oh, bó o s’ho. 
• Cap a la dreta: llà 
• Cap a l’esquerra: osquei.