Eloi Bergadà i Múria, com a membre de la Junta de l’Associació d’Amics del Museu, ens deixà moltes notes referents a Molins de Rei, com també escrits i publicacions del Museu Municipal que, una vegada ben referenciats, els he anat consultat tant a la revista El Llaç i altres publicacions. Passat el temps, molts dels seus articles, encara tenen una referència històrica a la Vila, d’altres han desaparegut i a la cua n’hi ha d’altres que amb el temps aniran desapareixen. Per això, avui voldria parlar-vos de la Cordoneria Gibernau que, si passeu pel carrer Verge del Pilar, encara  es pot veure la  xemeneia una mica torçada.

Aquesta antiga indústria de la vila, estava dedicada a la cordoneria. La va fundar en Josep Gibernau i Mauret. Aquesta indústria  estava situada en el triangle urbà format entre els carrers de la Fassina, l’avinguda de València i el Canal de la Infanta.

L’entrada del personal a la fàbrica era pel número 22 del carrer de la Fassina, encara que els carruatges amb mercaderies era pel passatge particular (encara es pot veure el cartell), amb entrada per la carretera que encara es conserva entre l’edifici del Forn del Pont i la Casa de les Aigües del Canal. L’entrada a la fàbrica sempre era per aquest passatge on, al fons es trobava el portal amb un petit pati. Allí s’hi troba encara l’antiga xemeneia d’obra, testimoni d’anteriors indústries i de les poques que resten com a patrimoni industrial de Molins de Rei.

A l’interior hi treballaven 60 màquines per elaborar els cordons. En el seu millor temps, l’any 1938, hi treballaven 15 persones.

La matèria primera més utilitzada aleshores era el cotó, amb el qual elaboraven les “trenzilles”, amb una goma interior o sense, metxa per a encenedors de diferents gruixos, principalment aquell cordo gruixut per als antics encenedors coneguts com a “yesqueros” i, sobretot, els cordons per a les cotilles de les dones i cordons plans i rodons per a les sabates”. Així ho explicava Josep Gibernau a Eloi Berguedà. “Aquests cordons eren encerats amb llustre o capçats amb un ferro a cada extrem que col·locaven amb 5 màquines capçadores que hi havia”.

També tenien unes maquinetes per tallar els cordons a diferents mides i unes altres que els plegaven i enllaçaven a punt per a la venda.

La primera etapa de la indústria va durar 26 anys. L’any 1949 va morir Josep Gibernau i passà al seu fill Josep Gibernau i Bonafont. Al pas dels anys l’evolució de la indústria  portà noves matèries per a l’elaboració del producte. Amb fibres sintètiques s’aconseguiren altres utilitzacions de la cordoneria , com per exemple per a activitats subaquàtiques, fundes per als cables elèctrics i per a l’automòbil supliren les metxes per a encenedors, ja desaparegudes del mercat.

L’any 1984 hi hagué canvi de direcció de l’empresa al seu fill Jordi Gibernau i Martí, net el fundador i tercer membre de la generació Gibernau de l’empresa.

Amb la utilització d’aquestes noves fibres, el nivell de producció també va millorar, ja que, des d’una producció de 50 metres diaris per màquina, es passà a 300 i 400 metres.  Aquesta evolució igualment es va  notar en el rendiment de les màquines, ja que si anteriorment una treballadora portava 15 màquines, ara en podia controlar 50.

Fins al seu tancament s’anaren reduint les màquines que comercialitzaven les fundes de cables elèctrics, cordons per a activitats subaquàtiques, cordons per a sabates i cordons elàstics per subjectar les càrregues de les baques dels cotxes. La producció de la fàbrica era suficient per a la demanda  d’uns clients fixos de tota Espanya, coneixedors de la bona qualitat i prestigi de tots els elements que fabricava l’empresa Gibernau de Molins de Rei.

Aquest any 2026 es compleixen 100 anys de la seva fundació. Creiem que és bo deixar constància històrica de la cordoneria Gibernau i de les tres generacions de la família Gibernau i dels seus treballadors. Queda el record de la xemeneia que, si no hi ha cap actuació, un dia lamentarem, com ha passat en altres vestigis de la nostra història.