Després de tot un any amb ofertes i promocions, arriben les rebaixes, Un 20, un 30 o fins i tot un 50% del preu que indicaven les peces, ens diuen que podrem estalviar aquests propers dies. Els aparadors de les botigues i dels grans magatzems així ho indiquen amb grans cartells. La vista s’imbueix d’aquests números. Tot i això, comprar barat pot sortir car, especialment si gastem més del que necessitem.

A qui no li ha passat, sortir de rebaixes i tornar a casa amb una o més peces que no tenia previstes, però, com diuen, per autojustificar-se “és que eren tan barates, impossible deixar passar una oportunitat així!” Després potser ni tan sols les farem servir. Sortir de rebaixes a la recerca de la millor ganga  és el pitjor que podem fer si volem estalviar. En botigues grans o en grans centres comercials tot, des de la col·locació dels productes, passant per la música, els cartells i fins i tot la il·luminació, està pensant perquè gastem com més millor. Inútil resistir-s’hi. Poc o molt s’acaba sucumbint a una temptació d’última hora. Som víctimes del neuromàrqueting, que indaga en el nostre cervell per saber què vendre’ns i com seduir-nos a partir dels nostres desitjos i ambicions, tal com passa també en els supermercats.

No només les rebaixes ens poden sortir cares al passar per caixa, el que és barat en realitat és molt més costós del que sembla, o sinó, ¿com és possible que una samarreta valgui 6 euros? Això és així perquè allà on es produeix alguns paguen la diferència. Els salaris que es paguen en la indústria tèxtil en alguns països d’Europa de l’Est, d’on procedeix la majoria de la roba que portem, són més baixos que els de la Xina o Indonèsia. D’aquí que diverses multinacionals s’hagin tornat a mudar al continent.

A Moldàvia, Ucraïna i  Macedònia els salaris mínims legals i nets sumen 71 euros, 80 euros i 111 euros mensuals respectivament, els quals consoliden la pobresa i no tan sols permeten cobrir les necessitats més bàsiques de les treballadores i les seves famílies, amb una jornada laboral que, hores extres incloses, pot arribar a les 13 hores diàries, segons recull l’informe Estafades: els salaris de pobresa de les treballadores del sector tèxtil de l’est d’Europa i Turquia. Una indústria tèxtil amb una plantilla eminentment femenina, que moltes vegades no arriba  ni a cobrar l’esmentat salari mínim.

El resultat són peces de roba, aparells  tecnològics o altres productes, fabricats en diferents punts del planeta, sovint amb un impacte mediambiental negatiu en la producció i amb un transport  quilomètric a les espatlles, que tard o d’hora ens  passaran factura. En definitiva, productes low cost que ens permeten comprar barat, mentre unes quantes multinacionals del sector s’enriqueixen, i molt. Consumisme i pobresa són dues cares d’una mateixa moneda. Com es diu popularment, “ningú ven duros a quatre pessetes”.

Permeteu-me que digui que jo no sóc partidari d’aquest consumisme tan agressiu, com tampoc de veure a tot arreu una imatge tan pobre de les mateixes botigues. És igual els llocs on vagis, a tot arreu trobaràs les mateixes botigues que han portat a una pobresa de paisatge i, estiguis on estiguis, sembla que no hagis canviat de lloc. Digueu-me que he quedat enrere de com corre el món, però jo penso que no cal córrer per arribar aquesta pobresa tant material com espiritual i estètica.

Si aneu de rebaixes, pensem amb el cap, no amb aquelles sensacions de comprar perquè és una ocasió, ja que com diu el refrany, “les ocasions les pinten calbes”. Bones compres.