Mai s’hauria pensat que li pogués passar. Es va adonar cap a les deu de la nit. S’havia oblidat de donar-li al seu fill un dels seus regals de Reis. Ell no el va trobar a faltar perquè ja va quedar content amb el que li van portar, i les hores van anar passant sense que ell recordés que un paquet continuava embolicat, amagat sota el seu llit.

A l’anar-se’n a dormir i deixar les sabatilles, el va trobar on l’havia deixat. La primera reacció va ser cridar el seu fill, despertar-lo, i dir-li que hi havia un nou regal que els Reis van deixar amagat. Després, pensant-ho millor, va decidir guardar-lo. Al cap i a la fi, el dia de Reis ja havia passat i no era qüestió de trencar una tradició per una distracció.

Així que, donant-li una lleugera puntada de peu, el va amagar una mica més, desplaçant-lo fins gairebé la meitat del terra que hi ha sota el llit. Però és clar, de seguida es va sentir culpable. ¿Per què no donar-l’hi? ¿Per què prendre-li la felicitat d’una altra joguina? Va estar a punt d’entregar-l’hi, inventant qualsevol excusa, però de seguida van tornar a emergir els dubtes. ¿Que no ha quedat prou content amb el que li han portat? ¿No s’estranyarà si l’hi dono 12 hores després? I, sobretot, ¿no és mala jugada despertar-lo, pobre?

“Res, és millor que el deixi on és”, va pensar convençut. “El guardaré per al seu aniversari. O qualsevol dia, sense que vingui a tomb, l’hi trec per donar-li una sorpresa”.

Es va posar a dormir feliç per haver pres la decisió més raonable, però cap a la una de la matinada es va despertar una mica inquiet. No podia deixar  de pensar en la joguina, un lego preciós ficat en una capsa gegant i acolorida. “Quina il·lusió que li faria se l’hi donés”, va pensar estirat al llit. “Però no, és millor no fer-ho. La decisió ja està presa. Vinga, posa’t a dormir, Joan Albert”, es va repetir unes quantes vegades.

Però li va ser impossible. Per més que es concentrés, no arribava la son. I llavors, sens saber per què, va començar a pensar en la seva infància. ¡Quanta il·lusió li hauria fet a ell un regal com aquest! Es va imaginar les peces grogues, vermelles, verdes i blaves del lego i no l’avergonyeix dir-los que li van entrar unes ganes enormes de posar-s’hi a jugar.

“I si l’obro i el munto?”, va pensar. Va encendre el llum i, com si estigués posseït per un nen, es va posar sota el llit fins a arribar al paquet. El va desembolicar, va obrir la capsa i va treure les cinc bosses amb peces que contenia. Va posar sobre la taula el llibret d’instruccions i va començar a construir el robot Ninjago.

A poc a poc anava prenent forma el preciós androide. Les potes, els braços, una espècie de llançamíssils als punys. Estava embadalit fent-lo. Fins i tot treia una mica la llengua per un lateral de la boca mentre encaixava les peces, com fan els nens quan dibuixen.

Just quan acabava de muntar les articulacions dels genolls del robot, s’obrí la porta de l’habitació i entrà el seu fill. “Papa, m’he despertat perquè fas una mica de soroll. ¿Papa? ¿Què estàs fent?¿Què fas amb el robot de Ninjago? ¿D’on ha sortit aquest lego?

Va empassar saliva, el va mirar fixament, molt seriós, i li va dir: “Fill, és un regal que m’han portat els Reis, però si t’agrada te’l dono”. I ell, amb uns ulls i la cara de moltíssima son, li va respondre: “No, queda-te’l tu, però no facis soroll, de debò, que estava dormint”.