Aquesta santa, nascuda a la Hispània romana a mitjans del segle III, segons la tradició, pertanyia a una família rica i de religió pagana.

Segons la tradició, es va convertir al cristianisme als setze anys; el seu nom real era Eporita i durant una de les persecucions iniciada  per l’emperador Aurelià contra els cristians va fugir cap a la Gàl·lia amb altres joves cristians i  Coloma va arribar, primer, a Viena del Delfinat, on va ser batejada, essent-li imposat el nom de Coloma per la seva innocència. D’allí va marxar a Sens, a la Borgonya, on l’emperador en persona la va fer arrestar i interrogar perquè renunciés a Crist i es casés amb el seu fill. Com que ella s’hi va negar va ser tancada en una habitació d’un amfiteatre exposada als abusos dels soldats. Però cada vegada que un home volia entrar a l’habitació una óssa destinada als espectacles de feres s’hi interposava. L’emperador, empipat, va ordenar que tant la Coloma com la óssa fossin castigades amb la foguera, però una pluja sobtada en va apagar les flames. L’óssa va aconseguir escapar mentre que Coloma va ser duta de nou davant les autoritats romanes i finalment fou decapitada. Va morir cap a l’any 273 a Sens, Borgonya.

A l’edat mitjana santa Coloma va ser una de les màrtirs més venerades de l’Edat mitjana, amb devoció arreu d’Europa. La llegenda envolta tota la seva història. Els relats  de la seva vida són altament hagiogràfics, on es narraven les gestes i miracles de la santa per donar exemple i moral als creients. La seva finalitat era la captació de feligresos i anava principalment dirigida a la burgesia i la població analfabeta. Les actes del martiri són tardanes i plenes de llocs comuns als martiris de verges, inversemblants i típics d’aquelles narracions del moment. En no haver més proves de l’existència real, ni esments en altres fonts històriques, el més probable és que es tracti d’una invenció medieval per justificar un culte i un pelegrinatge.