“El temps es replega en la seva dilatació històrica per condemnar-se en el present, en el que tot just ha passat”

S’acaba l’any. I em costa reduir aquest final d’any a un concepte estrictament astronòmic. D’aquí a uns dies entraré en un nou any. Desitjaré que sigui millor que l’anterior. Però lamentaré totes les coses que encara em queden per viure. A vegades fins i tot  que els desitjos  es compleixin.

S’acaba l’any. Si el temps fos un rotlle de paper infinit no arribaríem mai al canvi d’any, i la nostra vida no tindria aquest, cada any, moment sublim. La nostra vida només seria mesurable per les arrugues de la cara, per la memòria tràgica o gloriosa. Ningú seria ni més vell ni més jove, perquè ningú tindria una mesura temporal a la qual agafar-se.

S’acaba l’any. És una condició arbitrària. Es va escollir un dia entre els més curts; com es podria haver escollit un dels dies més plujosos, més calorosos, més importants o més tristos. L’home posà una mesura de la seva pròpia  vida. Les llunes, les collites, les pluges, la floració, el fred estaven indicant a l’ésser humà primitiu que alguna cosa al seu voltant canviava i que ho feia d’una manera periòdica. Així l’home féu la divisió artificial d’un temps natural. I aquesta setmana ens acosta el dia i l’hora en què començarà un nou temps. Una setmana per recapitular tot el que hem viscut i per confiar en el que estem a punt de viure. És, probablement, la setmana més humana de l’any. La setmana en què passem comptes i omplim les nostres agendes amb bons propòsits per sobreviure.

S’acaba l’any. Si el temps no fos temps, sinó experiència, i si la vida no fos vida, sinó vivència, sempre arribaríem a la conclusió que la nostra vida està més plena de la vida dels altres que de les vivències pròpies. Estem en els dies dels propòsits, dels brindis a la lluna, dels petons que potser seran els últims. Són dies de somiar en l’excés de viure-ho tot.

S’acaba l’any. I recordem també quants dels nostres ja no hi són. I pensem –pessimistament- quants de nosaltres arribarem al final de l’any que ve. Fins i tot en temps d’optimisme, la por de la mort i del desastre moral està sempre present. El pànic del canvi d’any és més gran com més s’ha viscut i encara queden tantes coses per viure. Són molts els que els agradaria passar aquests dies  en silenci i amb els ulls tancats. Com qui es deixa lliscar per una muntanya russa, caient cap a l’abisme, però en la certesa que tornarem a arribar a una nova sortida.

S’acaba l’any. Cada vegada queda menys d’aquell temps, i menys gent que pugui dibuixar en el seu record tota la decoració de parets i sostres.

S’acaba l’any. I em faig el propòsit de viure en el meu món, en el meu temps, “preciós, però la veritat és encara més preciosa que el temps.” (Benjamín Disraeli).

S’acaba l’any. I des de les ones de Ràdio Molins de Rei us desitjo que l’acabem bé i, sobretot, que el comencem amb esperança.

Bones festes de Nadal i Any Nou que ens tornarem a retrobar a través de les ones de la nostra emissora.