Seguint amb el calendari de les tradicions nadalenques, ara toca donar la benvinguda a l’any nou. Les celebracions comencen a la nit amb el raïm i les campanades i continuen amb algun àpat familiar per compartir el primer de gener. És habitual acompanyar l’àpat amb un bon beure. I quan  es diu això de “bon beure” s’acostuma a pensar amb alguna beguda amb alcohol. Una de les coses més fascinants de la història és que la gran majoria de les cultures del planeta tenen aquesta mena de beuratges, que, a més, se solen relacionar amb qüestions religioses.

De begudes alcohòliques en tenim de tots els gustos i colors, però tradicionalment abans es consumien les que es fabricaven amb els productes que la gent tenia a l’abast. Els que vivim a la conca del Mediterrani s’obtenien de la fermentació del suc del raïm. O sigui del vi. Després vindria el xampany, ara en diem aquí, el cava.

La humanitat va  domesticar la vinya, igual que va fer amb el blat i la resta de cereals, i de passada va descobrir les virtuts (i els efectes) d’ingerir el suc fermentat que s’obtenia al premsar els raïms. Això hauria començat a la zona que ara ocupen Geòrgia, Armènia i l’Azerbaidjan. D’allà s’hauria estès al Pròxim Orient per avançar cap al Mediterrani, fins arribar a la península Ibèrica.

A Catalunya els arqueòlegs han trobat que les primeres evidències del conreu de la vinya i de la producció de vi daten  de fa 2.700 anys. Els seus introductors haurien estat els fenicis, la civilització per antonomàsia, que amb la seva  navegació de cabotatge, saltant de port en port, van arribar a la zona de l’actual Cadis i des d’allà es van anar enfilant per la costa llevantina.

Els altres  grans propagadors del vi van ser els grecs. A més, ells, al tenir una cultura tan potent que va durar tants segles, va ajudar a consolidar una sèrie de rituals vinculats a la ingesta d’aquest beuratge. Ells, igual que nosaltres, es reunien per celebrar i per donar transcendència a la cosa bevent vi. D’aquelles reunions se’n deia simpòsiums. Eren una mena de trobades reservades als homes que inicialment només practicaven els oficials als camps de batalla, però després es van anar  popularitzant Així, el que inicialment eren commemoracions de victòries militars, es va convertir en celebracions de casaments, naixements, nomenaments de nous càrrecs o triomfs esportius als Jocs Olímpics. Ara bé, no eren una simple festa sinó una cerimònia que seguia un ritus específic.

Per començar, se solien organitzar  en espais reservats que els temples ja tenien previstos a tal efecte. Allí es reunien els convidats, habitualment set, que s’estiraven recolzats amb el braç esquerre, en una mena de sofà anomenat Kline. El recipient amb vi (rebaixat amb aigua) presidia la sala i es repartia entre els assistents. Quan tothom tenia la copa plena, el primer glop es dedicava a Zeus i el segon als herois que els havien precedit. A partir d’aquell moment començaven a beure mentre escoltaven música o un actor recitava versos, a vegades escrits expressament per aquella trobada.

Com és fàcil d’imaginar, ronda rere ronda, els efluvis alcohòlics feien la seva funció. Era el que buscaven. Creien que el vi els posava en contacte amb el déu Dionís per ajudar-los a parlar amb més franquesa i no quedar-se tancats en els seus propis pensaments. El vi, per tant, facilitava l’intercanvi d’idees i d’opinions. Això sí, ho havien de fer amb respecte i sense insultar.

Tot i que amb el pas dels segles els simpòsiums van anar desapareixent, la idea d’utilitzar el vi com a element de celebració va quedar, i aquí estem ja preparats per omplir les copes i demanar als déus que el nou any que naixerà aviat sigui un bon any. Així us ho desitjo a tots vosaltres i que el meu desig ens sigui favorable.