No sap mai, quan arriben aquestes dates agòniques, amb el desembre  a punt de morir, si l’any ha estat fantàstic, si ha estat normal, si ha estat espantós en algun sentit.  Ha estat, segurament, tot alhora, tot barrejat, inseparables les parts sublims de les que l’han fet patir, perquè potser unes van anar seguint naturalment i misteriosament de les altres. Potser tots els anys són bons i dolents, malgrat que dir això és de tontos i més i tot, perquè hi ha moltíssima gent per a qui aquest any que s’acaba ha estat un espant, fins i tot un horror mai vist. L’afirmació continua sent estúpida per a aquella altra gent que no es creu la sort que ha tingut, que bé que ho ha passat, les grans notícies que ha rebut, la salut que l’ha acompanyat, la poca afectació dels problemes dels altres. Però de vegades no pot sinó conformar-se amb l’estupidesa, i a partir d’aquí continuar dient que sempre hi haurà una cosa per salvar i una cosa per oblidar ràpidament de qualsevol dels anys. Al capdavall, els anys incorporen encerts i errors, satisfaccions i penediments. No hi ha any, per dolent que sembli, que mereixi oblidar-se del tot, ni any, per bo que es pensi que ha estat, que hagi de posar una espelma al sant o santa.

Ell mateix es lamenta quan diu, “és una llàstima no veure les coses, en cada moment, tal com les percebo al cap d’un temps”. En fred, fa comptes i es diu que uns dies va estar satisfet de la seva vida i uns altres no tant. En els pitjors li hauria agradat ser altra gent i en els millors ser exactament ell. La vida, en arribar aquests últims dies de l’any, és això i rumia: primer molt bé i després bastant malament, o al revés. Els dies  es caracteritzen per la recerca de bons moments i la troballa, sovint sense voler, d’alguns problemes, davant dels quals ha de compondre una solució, fins que aconsegueixi conquerir un període de calma, vigília de nous conflictes i després de noves alegries. No li interessa confiar-se quan la realitat deixi d’oferir resistència.