A l’edat mitjana es menjaven neules. I és que durant l’àpat nadalenc de 1267, va ser un dels dolços que el rei Jaume va oferir als seus comensals, segons consta al Llibre dels fets. Aquest és un text interessantíssim, que vindria a ser una mena d’autografia. És una de les grans cròniques, que es com es coneixen els textos que van voler deixar constància dels esdeveniments protagonitzats pels reis de la Corona d’Aragó.

En el Llibre dels fets o crònica de Jaume I, des de les primeres pàgines el seu discurs està pensat per demostrar que havia nascut per asseure’s al tron; començant per la manera que presumptament va ser concebut. Segons la llegenda, el seu pare, el rei Pere el Catòlic, es va allitar amb la seva esposa Maria de Montpeller pensant-se que era una altra dona qui l’esperava al llit, perquè de la seva muller no en volia saber res. Així, fruit d’una sola trobada fortuïta, hauria nascut el futur Jaume I. I, en una escena que remet a passatges similars protagonitzats per herois antics com Hèrcules o Alexandre el Gran.

El cert és que cada episodi de la vida de Jaume I ofereix un fil nou per estirar. És temptador, per exemple, preguntar-se l’impacte que va causar en la seva personalitat el fet que el seu pare l’oferís com a penyora a l’acèrrim enemic, Simó de Montfort, quan el futur rei només tenia tres anys. Era un gest per acostar posicions, però que no va servir de res i Pere va morir a la batalla de Muret el 1213 a mans de les tropes de Simó. Així doncs, Jaume va quedar orfe als cinc anys. I si per això no fos poc, entre els sis i els nou  va quedar sota la tutela dels templers al Castell de Montsó, on el van preparar per ser rei.

Qui sap si l’absència de figura paterna va influir en el fet que  prevalgués més la condició de pare que la de rei a l’hora de fer testament en favor dels seus fills. En comptes de llegar-ho tot a l’hereu, va repartir els territoris conquerits entre Pere el gran, que es quedaria Aragó, Catalunya i València; i Jaume, que esdevindria rei de Mallorca.

També és veritat que durant el seu regnat, Jaume I havia considerat aquells territori com a autònoms i confederats -fent servir paraules actuals- a la Corona d’Aragó. Crida l’atenció, o no tant, que en canvi a Castella el control de les terres conquerides als musulmans es feia de manera més unitària. Però a més de guerrer, el Conqueridor -que va rebre aquest sobrenom també per les victòries amoroses- va tenir altres interessos. Va posar les bases institucionals i legislatives  de l’època, amb la creació del Consell de Cent de Barcelona, per exemple. A ell també se li deu l’expansió del comerç pel nord d’Àfrica gràcies al Consolat de Mar, una entitat que donava  cobertura jurídica als mercaders de la Corona que feien negocis internacionals.

Autonomia territorial, connexió de les regions mediterrànies, comerç global, efectivament l’edat mitjana i l’actual tenen  una semblança tan gran que ments actuals semblen ignorar, sigui per mala fe o per ser uns incults totals. 

És divertit escoltar els actuals analistes en comunicació política insistir en la necessitat que els líders polítics i els partits tinguin un relat propi, com si acabessin de descobrir la sopa d’all. El present tindrà les seves peculiaritats però la base és autèntica des de la nit dels temps i els reis medievals sabien perfectament que si volien ser recordats com ardits guerrers i assenyats governants res millor que explicar-ho ells mateixos.