Quan el Nadal era una festa eminentment religiosa acostumava a començar amb les matines i la Missa del Gall, a mitjanit. Les matines eren un gran espectacle musical que durava gairebé quatre hores, amb cants corals i música d’orgue. El més característic era el que se’n deia el cant de la sibil·la (en l’antiguitat, dona que hom suposava que tenia el do de predir l’esdevenidor), que era interpretat per un escolà vestit d’àngel blanc. Quan acabaven les matines i la començaven a cantar els galls se celebrava la Missa del Gall. Avui en dia, però, aquesta litúrgia s’acostuma a fer a les dotze de la nit o a primera hora del matí. La Missa del Gall era la més participativa de l’any. Ara ha minvat molt l’assistència, sobretot de jovent.

Sortint de la celebració religiosa es cantava i es dansava a l’entorn de les fogueres que s’havien encès a la plaça del poble, i en molts indrets es feien representacions de pastors. Se sentien molts instruments brunzidors com la simbomba perquè es creia que allunyaven els mals esperits i feien créixer les plantes. La gent se n’anava a dormir a trenc d’alba; però els més troneres corrien pel poble despertant els veïns amb unes cançons que s’anomenaven albades. Però un cop fet el ritual ja s’havia complert amb la part pública de la festa i la gent es podia concentrar en el que realment dóna sentit al Nadal: la família.

L’aspecte principal del Nadal és que es tracta d’una festa familiar molt solemne: ho demostren el seu accentuat caràcter íntim i la gran importància que es dóna a l’àpat d’aquell dia –celebrat a casa -, encara que els aliments, en una societat on predomina l’abundància –fins i tot l’excés -, ja no siguin, com en el passat, cap excepció.

Aquest caràcter familiar no és nou, sinó que ja el tenia des de l’antiguitat, quan la gent es reunia, en la Brumàlia romana que se celebrava el 25 de desembre, per homenatjar els déus lars, els protectors que procuraven el benestar i la felicitat.

El dia de Nadal no s’asseia a taula ningú que no fos de família. Per aquest motiu, el Nadal és la festa més alegre de l’any per a les persones que la poden celebrar en família i la més trista per a les que no tenen aquesta possibilitat, sigui quina sigui la raó.

El folklorista Joan Amades creu que és l’herència d’una antiga tradició consistent a reunir-se davant la llar de foc quan el sol estava en el seu punt més alt per recordar els avantpassats. La creença que els esperits dels familiars traspassats romanen en el foc de la llar és comuna a molts pobles d’Europa, i la crema de troncs és un sacrifici en el seu honor.

Abans era costum asseure’s a taula cap a les dues, ja que aquesta hora, durant la resta de l’any, només dinava la gent de gran distinció. Els obrers dinaven a les dotze.

La nota típica del dinar tradicional era l’escudella, feta amb pasta ben grossa i ben gruixuda –els galets -, i amb carn de porc, de bou, de gallina i de moltó, en honor dels quatre evangelistes.  Hi havia qui en comptes d’escudella feia sopa amb mandonguilles. Després seguien la carn d’olla, els menuts de pollastre, i el gall o una altra au, segons les possibilitats que tingués la família.

El gall havia d’anar farcit amb pers, botifarra i pinyons, que des de l’antiguitat han representat la fertilitat.

Comencem a preparar els ingredients?