La finestra és oberta a un carrer batut per les primeres clarors del dia. Els vidres dels balcons, la nit abans, a les cases del davant, eren brillants de lluna i una estrella s’hi reflectia per damunt de la teulada de la segona casa. Ja feia vuit dies que, en enfosquir i, repenjat a l’ampit, pensava en la seva jovenesa perduda en el temps. Avui, treu els braços a la nit i a la fosca i, amb les mans obertes, deixa que sordes gotes de pluja s’esberlin contra els seus palmells.

Cau una pluja menuda,  tenaç, una pluja d’aquelles que només serveixen per fer fang. Plou dolçament. Les parets regalimen d’aigua i cauen gots dels ràfecs. El cel sembla de plom i tot és immergit dintre una claror lletosa, com si el carrer i les cases rebessin la llum del celobert. Dóna un cop d’ull al carrer i torna cap a dins. 

La pluja continua. Plou des de fa una bona estona. Sense rauxes, amb calma, sense parar. A contrallum es veuen les ratlles fines de la pluja. El cel és opac: segurament plourà tota la nit

Se sent sol, esporuguit dels anys que li han pres tot. Somiava primaveres florides, sentiments que no havien nascut i il·lusions que no havien passat.

A fora és fosc: la foscor nova i ràpida que s’abalança sobre el dia. Però com que als carrers encara no hi ha llums, sembla tan immutable i vella com a mitjanit. El crepuscle està impregnat d’una punyent tristor.

Enyora les estrelles, que els núvols no li deixen mirar. Com s’han ennegrit els núvols? Quan el vent furiós s’aixeca, la tempesta és a punt d’esclatar. Una nit sense cel. Serà l’última nit de totes? L’assalten els foscos pensaments de cada nit sobre el fet de viure.

La nit fa una olor humida. La pluja monòtona, ara cau  acarnissadament. Plou fort. L’aigua rellisca pels vidres com si a fora l’aboquessin a galledes, i els vidres, a la banda de dintre, es van entelant. Frega el vidre amb la mà.

A ell li agrada la pluja. Però no pas la pluja al rostre, sinó la pluja als vidres. Ressegueix els rierols de l’aigua i mira d’endevinar cap on aniran a trobar-se. Si l’un va cap a la dreta i l’altre cap a l’esquerra les gotes d’aigua es convertiran en torrent. Si, en canvi, en la caiguda lenta pel vidre els rierols se separen cauran igualment a terra però amb suavitat i gotes fines. Ell sap que la vida també és un atzar de combinacions binàries. Tot allò que ens passa –a ell també- no és el resultat de la voluntat. Si agafem el moment més important de la nostra vida  veurem que, just abans d’aquell moment, sempre podríem fer dues coses, anar a l’esquerra o anar a la dreta, parlar o callar, cedir o fugir, tafanejar o ignorar, estimar amb el cos o estimar amb la ment, acceptar el destí o mirar de corregir-lo. Tot això li vingué a la memòria mentre els ulls anaven resseguint les gotes que s’obrien pas lliscant pels vidres de la finestra de la seva cambra.

A fora donaven aigua per l’amor de Déu. Darrera dels vidres entelats veu un vianant que passa corrents amb un paraigua. Dóna un últim cop d’ull al carrer, baixa la persiana, tanca els porticons: deixa el dia fora i torna cap a dins, a la foscor. És com si s’hagués ficat dins d’un pou i s’hagués acabat la claror. Quantes vegades havia anat a la finestra  i havia mirat fora, com si es fixés tranquil·lament en el temps? Llavors plorava. Avui, no.

La nit se li fa llarga. Cal avançar. Però ara només desitja dormir. No ho aconsegueix. La soledat l’agafa a galop de cavall i no para fins a l’entrada del no-res, l’únic punt de partida. Tota la nit ha tingut els ulls oberts. De tan enfonsats pensa en  les coses que no són. Busca raons per sentir-se ferit, inútil i desgraciat, i segur que en troba, i cada cop és més fàcil, tan fàcil que ni tan sols s’adona que les busca.

I cada cop és més l’espai de temps que vol plorar, no pas en silenci i amb llàgrimes lentes i cristal·lines, sinó amb la boca ben oberta i la cara bruta. Es vol tirar a terra, de bocaterrosa, donant puntades de peu i cridar, i ser un pes mort, encara que sap que ningú l’intentarà aixecar. Està sol.

Havia arribat  a la conclusió que, per a ell, no hi havia dies, no hi havia nits, no hi havia temps. Només hi havia espai, un espai petit, el de la seva cambra.

En els records ha passat tots el minuts lliure de les seves llargues hores. Els primers cops foren els més dolorosos. Abaixar el cap. Amagar la cara. Després tan se val... Ara es perd en el silenci del carrer silenciós.

Era  desesperadament conscient de les hores que fugien. Havia passat tan de temps lamentant les hores que fugien que ja no tenia esma per a res.

Sempre havia demanat poc. I ara, en aquest últims moment, només que el deixessin sol en el seu racó silenciós de la cambra, per poder rumiar les seves penes  com cada vespre.

Aviat es faria de dia. A la cambra hi ha el mateix silenci d’abans quan clarejava, fa tants anys. Una sensació de pau que se li ha acabat fent anguniosa.

Una mort encantadora –deien els veïns al llindar de la porta de la cambra. No gosaven entrar. Una vida meravellosa, meravellosa, i ara una mort molt tranquil·la, molt maca. Oh, és el millor...! Que poc en sabien  de la seva vida i que poc se n’havien preocupat. Paraules vàcues, paraules sense sentit, per quedar tranquils de consciència. Doncs, quina consciència!