El trucà un amic que tenia entrades per a l’estrena d’una obra de teatre i a qui li havia sorgit un viatge que li impedia utilizar-les. Les hi va passar, però el dia de la representació li feia mal al cap i les va oferir a un tercer. Allà les perdé de vista. Ignorava si havien continuat corrent o no. L’endemà de l’estrena, en veié una referència al telenotícies.

-Vaig tenir entrades per a aquesta obra – li diu a la seva dona.
-I què en vas fer?
-Les vaig passar als Canals perquè tenia mal de cap. Crec que t’ho vaig
dir.
-Crec que no.

La frustració per no haver-les aprofitat el corroeix de sobte.

“Tenir entrades” per a alguna cosa, no importa per a què, constitueix un privilegi. Li venen a la memòria les de cine, quan era petit. Aquell fràgil paper li garantia tres hores (dues pel·lícules en sessió contínua més el No-Do) de fugida de la realitat. Després van venir les entrades del teatre, les dels concerts, les dels museus, les de les discoteques. D’aquestes n’hi havia que li imprimien un segell al canell perquè pogués entrar i sortir sense pagar més d’una vegada.

L’entrada és un símbol de poder. Pensa en la pobra gent que s’amunteguen sense entrada a les fronteres europees en mans de màfies tolerades. Fan falta entrades fins i tot per ficar-se en una pastera, que és jugar-se la vida. Pensa en aquest món sense entrades que és un món gelat, sense sentiments ni oportunitats. Li ve a la ment el que fa quan va a un súper, li agrada agafar número per a la carn, per al peix, per a la fruita, per a tot. No és que hi vagi molt, és més de botigues de proximitat, però quan hi va, la possessió de números el tranquil·litza, l’omple, li proporciona seguretat.

Ara, en aquests dies propers al Nadal, cada dia veu a l’Administració de Loteries i Apostes de l’Estat del seu barri una llarga cua per adquirir un dècim. El dècim conserva la forma de les entrades antigues. Ell també s’acosta a la cua i demana qui és l’últim. Ara és ell. Quan aconsegueix el seu dècim, surt duent-lo a la mà –com si fos Míster Bean- amb el gest com quan d’adolescent entrava al cine. Amb el dècim, si li toca, entrarà en la riqueza.

Fins al 22 de desembre podrà viure amb aquesta il·lusió. Si no li toca, el col·leccionarà com fa amb altres dècims. Com a mínim li serviran de record d’aquelles il·lusions que van durar, any rere any, fins al 22 de desembre.