El simpàtic joc de paraules del titular és tota una oda a la ràdio. En bosnià significa una cosa així: “Treballis o no, la ràdio no para”. Aquesta rima em va fer pensar en un reportatge d’Haití que vaig veure per televisió arran del terratrèmol del 12 de gener de 2010 en què es veia la Creu Roja repartint milers de petits aparells de ràdio als espantats i confosos ciutadans de Port-au-Prince. Al no necessitar llum, ni tan sols piles (es recarreguen fent girar una palanca), els aparells van fer que la ràdio tornés a guanyar la batalla com a mitjà de comunicació més democràtic. Com que l’usuari no necessitava saber llegir i la podia portar a la butxaca, enmig del caos, la ràdio es va convertir en la brúixola que guiava els perduts fins als punts on es repartia el menjar, on s’havia muntat un hospital o on s’enterraven els morts.

Em puc imaginar la importància de la ràdio a l’infern d’Haití perquè els ciutadans de Sarajevo van viure una situació semblant durant el llarg setge (5 abril 1992-29 febrer 1996). Sense llum, la tele no es podia veure, ni tampoc encendre els ordinadors. Els mòbils encara no s’utilitzaven, la majoria de les línies telefòniques es van tallar i la gent, tancada als refugis, no podia saber què passava als carrers, sentia les explosions sense saber “aquí li ha tocat”, ni què els havia passat als seus que vivien a escassos metres. Un radiofonista d’aquesta guerra bosniana va escriure: “Nosaltres no vam tenir els aparells que funcionen sense piles i, per això, quan s’acabaven les bateries, començava el drama. La ràdio va ser l’única font d’informació sobre l’ajuda humanitària, els punts vigilats pels franctiradors, els bombardejos, els morts i els ferits. Avisava els bombers (que moltes vegades no tenien cap altra font d’informació) dels incendis provocats per les bombes incendiàries, fins i tot alertava els defensors dels intents de l’agressor de trencar alguna línia de la defensa. Entre molts casos –recorda- que un dia ell mateix es va assabentar d’un fet i i va avisar en el seu programa que, al 15è pis d’un gratacel, hi vivia sol un home gran amb una mobilitat reduïda que ja no tenia ni aigua ni menjar ni possibilitat de comunicar-se amb els altres. En cinc minuts va aparèixer un veí (que la seva ràdio tenia piles), el va ajudar i, d’aquesta manera, potser li va salvar la vida.

Per totes aquestes raons, al recordar el reportatge dels haitians amb els aparells enganxats a les orelles, em sento satisfet i cofoi de pertànyer a aquest grup de persones que, amb la nostra aportació, formem part de la gran família de col·laboradors de la ràdio, de Ràdio Molins de Rei, la Ràdio Nostra. I sense anar tan lluny, la ràdio va ser una mitjà molt important per a nosaltres el 28 d’abril d’aquest any davant l’apagada elèctrica massiva. Gràcies als transistors a piles vam poder continuar sent informats.

I acabaré com he començat, amb el simpàtic joc de paraules en bosnià ”Radio, ne radio-svira ti radio”: “Treballis o no, la ràdio no para”. I per molts anys puguem continuar celebrant l’aniversari.