Tot i que, a primer cop d’ull, el pessebre pot semblar un espai cent per cent cristià, creat, mercès a l’impuls de Francesc d’Assís, la mitjanit de Nadal de l’any 1223 per a la glorificació del naixement de Jesús, el cas és que aquesta mena de representacions ja es donaven amb molta interioritat. Segons Pepe Rodríguez, en el seu llibre Mitos y ritus de la Navidad, els pessebres “van arrencar, més o menys, al mateix temps que l’Església catòlica va començar a tenir el control de l’ortodòxia cristiana després del concili de Nicea (325), car es va trobar en un tros de sarcòfag de la primera meitat del segle IV, representada l’adoració dels pastors, el bou i la mula. I en un altre fragment, aquest a Barcelona, hi figura una escena de l’Epifania, amb la mare de Déu, el Nen i els Reis.

Sembla, doncs, que el que devia fer Francesc d’Assís, quan va sol·licitar autorització al papa Honori III per realitzar el seu pessebre, no fou inventar res, sinó recollir alguna mena de tradició popular i modernitzar-la amb el misticisme religiós que tant el va caracteritzar.

Els romans en aquestes mateixes dates tenien el costum de fer unes representacions amb els déus de la llar, que eren guarnits de verd i amb candeles a fi de recordar i evocar els avantpassats difunts. Com diu Joan Soler i Amigó a la seva Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana que “el pessebre casolà esdevé com un santuari domèstic, mena de continuïtat dels lalaris romans”.

La mula al costat del bou prenen un paper rellevant al pessebre. Ambdós animals no figuren en cap relat evangèlic canònic de l’Epifania de Jesús però com que són indispensables en el naixement del pessebre, sembla que no provenen pas de la tradició judeo-catòlica, sinó que formen part del llegat religiós pre-cristià.

Un altre element essencial del pessebre són els pastors. En les cançons de Nadal al llarg de la literatura neotestamentària es veu una relació estretíssima entre Déu i els pastors. I Crist mateix va identificar-se amb un anyell. Des d’aquest aspecte, pren un gran sentit que siguin justament els pastors els primers a rebre la bona nova del naixement del nou déu i els primers en adorar-lo. Així s’escenifica en alguns autosacramentals i també al pessebre, a l’Anunciata: és una revelació nocturna que s’adiu perfectament amb tantes altres celebracions rituals d’iniciació pre-cristianes que duraven fins a l’alba, entre les quals hi ha la famosa “Missa del Gall” o també juntes de bruixes.

Remarcarem finalment que la figura més popular del pessebre català és el caganer. D’entrada sobta que quelcom relacionat amb els excrements pugui tenir cabuda en una representació que pretén reivindicar la puresa del Nadal i del naixement de Crist. Les figures i els elements iconogràfics de caire escatològic es troben en les més diverses cultures i mitologies. En Jordi Arruga i en Josep Marià, en el seu llibre El Caganer diuen “Entre els personatges més antics d’aquesta iconografia hi ha unes estàtues egípcies de bronze que reprodueixen divinitats, les quals són possiblement caganers”.

A Barcelona podrem trobar caganers de totes classes socials, de totes mides i algunes amb molta originalitat la Fira de Santa Llúcia. A les diferents parades, sempre atapeïdes de gent que fa molt difícil poder observar tots els productes, figures i cases i tot el que vulguem posar en el nostre pessebre. I no ens oblidem del vesc que, la seva tradició ens ve també se temps molt antics i, com diuen, porta sort.

Com a curiositat, si us acosteu al portal de Sant Ïu de la catedral de Barcelona, en una gàrgola, hi podrem trobar un caganer, amb barretina i tot!