Els druides cèltics acostumaven a collir el vesc, que consideraven la manifestació de l’esperit de l’arbre, durant el sisè dia de la lluna o del solstici d’hivern. Primer sacrificaven al peu del roure dos bous blancs mai no junyits i hi celebraven un àpat ritual.

Els druides –paraula celta que vol dir savi i filòsof- no tallaven la planta màgica amb cap eina de ferro, sinó que la segaven amb una falç d’or. Aquest vesc no podia tocar el terra i havia de ser recollit amb tots els respectes amb un drap de lli.

La tradició afirma que el vesc donava fertilitat al bestiar, guaria del verí, prevenia les tempestes i escombrava les llampegades. Es creu que el vesc, com el tió, simbolitza la regeneració de la llar i de la família. També és un poderosíssim protector contra les bruixes i els maleficis. Per això està considerat com un talismà de la sort.

Perquè faci efecte, cal rebre’l com a obsequi i penjar-lo tot l’any a prop de la porta, millor si es col·loca al damunt de la llinda. El vesc dóna bona sort a qui el regala i a qui el rep. Mai s’ha de rebutjar un vesc regalat, i menys encara se l’ha de tractar amb menyspreu: seria el mateix que dir no a la bona sort. Les bruixes no el poden sofrir.

Els pastors consideraven que el boix grèvol complia unes funcions benèfiques semblants, com a protector dels llops i del llamp, i per això l’acostumaven a dur com a amulet. Abans, en les comarques de muntanya, com el Berguedà, durant la nit de Nadal es cremaven a la llar algunes branques de boix perquè espeteguessin i guspiressin amb força. Es creia que les ànimes dels avantpassats de la família s’hi venien a escalfar en tal nit com aquella i que les guspires que escampava la flama eren les ànimes, que estaven més contentes com més espetegaven i més lluny saltaven fora de la llar.

L’arbre és el símbol de la vegetació i de la natura des del Neolític. Està considerat com un ésser propiciatori del bon temps, però també de la pluja. En totes les civilitzacions podem trobar, des de temps immemorials, cultes vinculats als esperits arboris com a procuradors de la fertilitat i el benestar. És dins d’aquest ritual de la regeneració que cal inscriure la tradició germànica del Lichterbaum o arbre de la llum.

Catalunya ha generat en aquest punt les seves tradicions autòctones: el tió de Nadal,, l’arbre de maig, l’haro aranès, etc... Durant molt de temps, els boscos havien estat llocs sagrats. Els déus acostumaven a manifestar-se en els grans arbres, els arbustos i altres éssers vegetals.

Jahvé mateix va parlar a Moisès des d’un esbarzer, i en la tradició cristiana, moltes marededéus eren trobades a les soques i entre el brancatge dels arbres. La veneració de determinats arbres –el roure i l’alzina eren els celtes; els pins, les oliveres i els xiprers entre els mediterranis- demostra la importància de la sacralitat de l’arbre com a ésser que, arrelat a la terra, creix cap al cel. L’avet és un arbre perenne i per aquest motiu és el símbol de la natura immortal que ha fet fortuna. L’arbre de Nadal, propi dels pobles nòrdics, amb tota probabilitat és una resta de l’antiga crema del roure, costum propi d’aquesta nit. Per aquest motiu es considera que té un significat semblant al tió de Nadal. A Catalunya, l’arbre de Nadal és una tradició forana que va entrar als anys 20 del segle passat i ara ja està força estesa i acceptada.

Durant el segle XVIII el costum de l’arbre guarnit es va consolidar a Alemanya i Alsàcia i d’aquí va passar al Regne Unit. A les Illes l’hi va portar per primer cop la reina Carola, esposa de Jordi III, que va regnar entre els anys 1760 i 1810, i sembla que cap a mitjans del segle XIX ja s’havia convertit en un costum domèstic. A França, la tradició la va introduir, curiosament, una espanyola: Eugenia de Montijo. El Nadal de 1867, Napoleó III i la seva esposa van guarnir a les Tulleries un avet fet portar d’Alsàcia.

L’arbre de Nadal també és molt popular a Rússia, Dinamarca, Suècia i Àustria. L’avet s’acostuma a guarnir amb cintes, llums i boles, que simbolitzen la promesa de la fecunditat. Molts d’aquests guarniments van ser creats per primer cop pels bufadors de vidre de Bohèmia al segle XVIII.