A l’avinguda de València 162 hi hagué una petita indústria artesanal del fideuer: la fàbrica de pasta de sopa Vilagut-Casaoliva.

Els seus antecedents s’inicien l’any 1885, quan Joan Vilagut i Cañadell comença la fabricació industrial de pasta de sopa a la casa que es coneixia com a cal Vilagut del carrer de Baix, avui desapareguda. La fàbrica era a la part posterior de la casa i que arribava fins al llavors rec del passeig del Terraplè. L’accés a la fàbrica es feia per un pont.

Joan Vilagut hi elaborà pasta de sopa al llarg de 8 anys, fins a l’any 1892 en què va morir. Es va fer càrrec el seu germà Miquel, que l’any 1893 traslladà tota la maquinària a casa seva, a l’avinguda de València, on continuà treballant 40 anys més, fins l’any 1933.

L’any 1934, la fàbrica ja és d’Antoni Casaoliva i Pujals el qual, casat amb l’Eulàlia Vilagut i Claramunt, filla del fideuer, el succeeix. Portà la fàbrica 32 anys, fins l’any 1966, quan va morir, passà a la seva esposa, si bé ja estava a càrrec de la seva filla Montserrat Casaoliva i del seu espòs. Així, cal Fideuer treballà fins l’any 1988, després de 103 anys d’activitat continuada a través de tres generacions de fideuers.

A l’edifici de la carretera, Miquel Vilagut instal·la la maquinària del seu germà. Era un edifici de tres plantes que encara es conserva. Els baixos estaven repartits en tres parts: la primera, en entrar a la dreta, era la botiga, l’escriptori per fer albarans, el llarg taulell de marbre blanc i les prestatgeries per als diferents tipus de pasta de sopa que es comercialitzava. (Crec que encara es conserva aquesta part).

La maquinària s’instal·là a l’obrador, situat a la part central i comunicava amb la botiga per uns costa i per l’altre, amb una sala contigua que, amb accés des del carrer, era el magatzem i el garatge per a la furgoneta de repartir.

La planta superior de la planta baixa i la segona planta eren la vivenda familiar; i la planta superior, molt airejada, l’assecador de la pasta de sopa que s’elaborava.

El resultat d’un procés normal de producció era d’uns 50 quilos a l’hora. En primer lloc, calia tenir constantment aigua calenta, cosa que s’aconseguia amb una caldera d’aram que funcionava amb llenya.

Després d’un procés de preparació, premsada i assecador, a través d’un elevador, la pasta era pujada al pis superior on s’escampava en uns taulers per assecar-la. El procés d’assecat durava de 2 a 3 dies, segons la humitat del temps que feia.

S’elaborava pasta de moltes formes, ja que, solament de fideus, n’hi havia de sis classes. Després, els macarrons, llargs i curts, i les tallarines, que eren un fideu pla. A més, es feien magnòlies, pistons, meravella, llavor de pebrot, llavor de meló, estrellades i lletres.

Fins als anys 50 del segle passat va ser un temps força bo per a les 84 petites indústries que ho havia afiliades al Gremi. Posteriorment, sorgiren empreses molt mecanitzades. Així l’any 1988, l’antiga fàbrica de cal Fideuer tanca definitivament.

Sortosament, pel que fa a aquesta històrica maquinària, encara en perfectes condicions de servei, la seva propietària, Montserrat Casaoliva i Vilagut, en va fer donació al Museu Municipal de Molins de Rei, el qual, de comú acord, la cedí en dipòsit temporal al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa, amb el compromís d’instal·lar-la temporalment per fer demostracions de tot el procés semiartesanal de fabricació de la pasta de sopa.