Deambula pels carrers. Amb el caminar pausat i silenciós sent la veu de les rajoles que no paren de dir-li que darrere els portals hi ha mons indesxifrables i que fins els cables telefònics guarden mil veus sinuoses que anguilegen al llom dels dies.

I quan arriba a la plaça de més amunt on desemboquen altres carrers, petons i llàgrimes, fulles de taronger, colors d’argent i bancs xacrosos que formen la naturalesa viva i morta en aquelles hores de penombra mira, cel amunt, els balcons, els rètols i els geranis carnosos que l’observen amb indiferència. Tots ells se salven dels peus dels desconeguts que mai hi deixaran petjada.

Aquestes hores és un goig veure la llum de l’aparador abans de morir esqueixada per les reixes. Dintre de poc es convertirà el carrer en una presó, tant pels que hi caminen com pels que romanen en el seu interior. Figures immòbils, sense vida que, en el fons hi són, per donar vida, vida a cada estació per passar després al fons de l’armari fins a l’any següent, o qui sap, fins mai.

Ja s’ha fet de tot fosc, llums de neó li fan el crit, són les rels de la nit. Les llums de blau o groc, de verd o roig, els fums, els sons... Però, de cop, tot aquell ordre no regulat es converteix en desordre irrespirable, (els bars plegant cadires, aparició de personatges dickenians...) i la boca del carrer, fosca i profunda, s’acaba engolint, a glopades, l’últim reducte d’aquella vida que ara, ja descansa.

Camina, i l’enrajolat polit imita les corbes del mar. Es fa suau el caminar. I quan s’hi endinsa, el seu cervell s’omple de cabòries i llocs magnífics mentre, a fora rodolen ampolles buides, branden arbres malaltissos i manyocs de diaris voleien sense destí.

Acaben de sonar, com una pedra llançada a la cisterna, les campanes dalt del campanar. Obre els ulls i tot li repta: la foscor sota els arcs de pedra ennegrida, capitells, rosetons i vidrieres gòtiques.

No oblidarà aquesta plàcida nit quan recorre, pam a pam, aquesta arquitectura de murs abismals, pedres mil·lenàries, mentre en un racó inventen el desordre i la follia, l’amor, l’odi, la ràbia.

I per fi ha arribat a la rambla, la llarga rambla. Aquesta imatge força difusa li recorda la infància quan, innocent, es deslligava de la mà de la mare i s’esmunyia per entre les cames de la gent i anava corrent i corrent, sense mirar res, sense sentir les advertències dels pares.

Ara els arbres li tapen el cel i li fan por els pocs vianants i vagabunds. Descobreix, cada cop que s’hi acosta, la vida i la seva gent, esbojarrada i cridanera, amb l’ampolla a la mà deambulant, com ell, sense cap meta ni cap horitzó per davant.

Ha canviat tant tot plegat! Ni ell és aquell nen ni els carrers són el mateix. Tot va, amb ell o sense, endavant, sense parar. I riu i plora d’amagat perquè la vida, sigui quina sigui, amb tot, també té ganes de riure i de plorar.