La seva mare no compra peix del Mediterrani. Diu que en aquest mar ha mort molta gent. No només a la recerca d’un futur millor, sinó simplement d’un futur. Aquest és un dels temes que la preocupen, i l’altre dia li va dir a la seva filla que tant de bo ella pogués i sabés escriure un article com ella fa. I ella li va dir que ho faria en el seu nom.

Li diu que ens estem carregant el planeta. Creu en el canvi climàtic i recicla des de fa molts anys. Nota que cada any fa més calor. Els estius al seu poble de l’interior sempre han estat sufocants, però ara són infernals. La sequera panseix el seu ànim. Però no la seva voluntat. Ella utilitza l’aigua amb què ha  rentat les verdures per regar les plantes o per llançar-la al vàter. No en malgasta ni gota.

La preocupa moltíssim la falta de drets de les dones de països on hi ha matrimonis forçats o la mutilació genital femenina. Sobre el vel pensa que elles creuen que han de portar-lo perquè la seva cultura és així. Però que ho fan obligades. Que si tinguessin llibertat la majoria o totes anirien amb els cabells deixats anar.

Li diu que apunti tot això i més, perquè la política l’apassiona. Té els ideals clars. Pensa que qui guanya ha de governar amb calma, respecte i tolerància i no només pensant en les vots quan arriben les eleccions, sinó amb el bé comú i saber entomar les observacions i les opinions dels ciutadans que tenen tot el dret a demanar explicacions i exigir solucions. A nivell estatal, el pressupost de Defensa li posa els cabells de punta, els pocs que li queden. L’Educació pública i la salut de la Salut l’alarma. El seu cos està cosit a cicatrius de les moltes operacions per les quals ha passat. Algunes per operacions greus. I l’afligeix que es desmantelli un sistema sanitari que, literalment, li ha permès viure.

La seva mare,  igual que moltes dones i homes de la seva generació, hauria de tenir més veu. Ha viscut molt. Ella va aprendre a cosir als 12 anys. Als 17 se’n va anar a servir a la gran capital i als 24 va venir a Barcelona amb el seu marit. Per això li insisteix una vegada u una altra que parli de l’emigració, perquè ningú deixa la seva terra i les seves arrels per plaer. No oblida que ella i el seu marit van emprendre amb molta pena un viatge amb diners prestats i una maleta de cartró.