El proper dilluns, 24 de novembre es compliran 5 anys de la mort als 90 anys de la gran actriu, mestra d’actors i actrius, Montserrat Carulla, i per aquest motiu, avui, uns dies abans, he pensat que és de rebut, recordar-la perquè ens va fer passar unes vetllades teatrals, que no podem ni volem oblidar.

En un país com el nostre, on sovint les generacions semblen irreconciliables, Montserrat Carulla va demostrar una admirable joventut encara portant tot aquest pes i aquest bagatge a la seva esquena La seva renovació del teatre als anys 50 i 60 del segle passat una baula que va permetre recuperar part de la tradició, va ser fonamental.

Montserrat Carulla era una enciclopèdia no només del teatre, també del que significava el compromís humà. Era perfectament conscient d’allò en què podia  brillar, a quina obra podia contribuir realment a transmetre el missatge de l’autor.

Ella no li donava importància al miratge de l’èxit immediat. Per a Carulla l’important era dotar de profunditat i calat les seves interpretacions. Treballava amb un rigor impressionant. Ho apuntava tot intentant que no se escapés cap detall. L’ètica del seu treball la portava a no deixar escapar ni una sola síl·laba en el seu afany d’entendre en profunditat tot el que feia i deia. Treballava el text tan emocionalment com estructuralment, des de tots els angles. El seu compromís era gran perquè entenia la seva professió com una eina de construcció i transformació de la societat.

Diverses generacions d’actors i espectadors pogueren apreciar el seu talent des de la seva primera pel·lícula, la memorable Surcos (1951) fins a la seva última aparició en el film de Barcelona, nit d’hivern  (2015). Sèries com Hospital Central, Secrets de família, La Riera i El cor de la ciutat, també van contribuir a connectar-la amb nous públics.

Les seves interpretacions plenes de vitalitat i veritat es van plasmar en els més de 80 muntatges teatrals en què va participar. “Ser actors és una aventura. Mai estàs segur de res però et realitzes com a ésser humà perquè entens els problemes d’altres” reconeixia en una entrevista.

La Carulla, que va començar dins del teatre amateur amb un clàssic, Els pastorets, va fer autèntics recitals interpretatius al llarg de la seva vida. Muntatges com El temps i els Conway (Condal, 1992) i La reina de la bellesa de Leenane (Villaroel,1996). Personatges com de Pigmalió, Romeu i Julieta o el d’Àgata de La filla del mar.

“Jo dec més al teatre que ell a mi”, solia dir en les entrevistes  “Perquè, a part de donar-me la possibilitat de conèixer diferents aspectes de l’ésser humà, m’ha donat una família”.

Després d’una infància duríssima, formada a la ràdio de la postguerra, el teatre va ser  per a Carulla una manera de superar la seva inseguretat (així ho confessava ella), la seva timidesa i la seva dislèxia. “Jo sempre vaig ser una nena inquieta en una època molt difícil. Envejava la gent amb cultura i volia entrar en aquest món. Aprofitava totes les oportunitats al màxim: estudiant, llegint to el que podia. Tot és una escola i e tots en pots aprendre si tens capacitat de retenir. La vida és generosa i et dona sempre oportunitats”.

Al llarg de la seva carrera, fou reconeguda amb diversos premis, entre els quals la Creu de Sant Jordi i el Gaudí d’Honor-va ser la primera actriu a rebre’l, la Carulla va haver d’enfrontar-se a tota mena d’esculls. Després del seu debut en el cine va ser vetada pel sindicato vertical del franquisme i no va poder rodar a espanya durant diversos lustres.
Aquí acaba aquest record a la mestra del teatre Montserrat Carulla, de qui molts encara, passats 5 anys de la seva mort, la recordem.