Pare, explica’m una altra vegada aquell conte tan gris. Aquell  dels que  no vau protagonitzar himnes de cantautors ni actes heroics ni nits de resistències. Parla’m  de l’ordre, el sacrifici i l’obediència. Paraules sagrades inculcades en aules fredes, cops de regla a la punta dels dits i crucifix i caudillofranco i joseantonio, com a testimonis omnipresents de la doctrina. Parla’m de les aventures del Capitán Trueno i de les Azañas Bélicas, d’infàncies  a batzegades, sargits els mitjos i més silencis i por al cos i a l’ànima.

Explica’m aquella història de tants, de molts, de la majoria silenciosa. D’aquells que vau fer de l’esforç un credo i de la rectitud, una virtut. La lletra amb sang entra. El treball dignifica. ¿Has pecat, fill? ¿Pecar? ¿Pecar, pare? ¿I això com es feia en aquesta Espanya en blanc  i negre de sotanes blanques i beates? I Gilda es va treure un guant i l’Església  va amenaçar amb l’excomunió. ¿Com es vivia en un cos amb zones prohibides de tocar? ¿Com  s’habitava amb la pell que es rebutjava, es temia i es castigava?

El teu pare, el meu avi sempre et deia, ho recordes encara avui. Tu treballa, fill, tu treballa. Busca’t  una bona dona, casa’t i funda una família. Un munt de nens i tots junts a resar. I a obeir. I, sobretot, a treballar. Ni tan sols, ara, t’has replantejat el significat  d’aquella expressió, ¿oi? No et vas  aturar a analitzar-la. Si tu eres el cap, ¿què era ella? Ni tan sols t’hauria sortit la broma fàcil. El cap, i punt. Per a tu, l’autoritat (almenys, alguna en tenies). Dona i fills subjectes a la dependència  i la subordinació. 

Però per molta censura, mantellina i aguilot o pollastre que hi hagués, al mur van començarà a mostrar-s’hi escletxes. Sempre eren altres els que les obrien. Els que sí que van  protagonitzar himnes de cantautors i contes tan bonics, de grisos i feixistes, de barricades i punys alçats. Tu seguies allà, treballant, amb aquell pes  a les espatlles i aquella rectitud que ja  se t’anava oblidant per a què servia però que, si no hi era, senties que perdies peu. La crossa del coix, el suport del cansat.

I a casa teva va començar a omplir-se de pantalons acampanats i minifaldilles, de melenes i barbers, de cançons  que s’interrompien quan tu arribaves i pamflets que s’ocultaven a correcuita. ¡A les nou  a casa!, ordenaves. I es feren les nou i les deu, les onze i les... Els límits  es van anar desfent, igual que les vores dels texans. I vas aprendre a callar. Perquè hi havia una cosa pitjor que les discussions: haver d’empassar-te l’autoritat desafiada. De vegades, encara intentaves  imposar-te. Buscaves al bagul dels records i deixaves anar paraules arnades que parlaven d’ordre i obediència. I se les emportava el vent.

Pare, explica’m si aquell dia, 25 de novembre del 1975, ara ja fa tants anys, amb música clàssica a les emissores, el rostre compungit de l’orellut Arias Navarro –“Españoles, Franco ha muerto”-et va guanyar l’alegria, el respecte o la por. Perquè ves a saber que passaria llavors. I et va assaltar la gana clavada a l’estómac, els carrers baldats i l’eco de les sirenes. Al teu cervell, el temor gravat com un disc de vinil.

Però va arribar un any i un altre, i la tele es va tornar en color i els cossos nus van acaparar les portades de revistes i els cantautors van omplir els estadis, i en van venir d’altres que ja no necessitaven dedicar himnes a grisos ni feixistes ni a l’heroi que mai vas ser. El món se t’estava tronant una mica incomprensible. De tan lliure, de tan descarat. Però si llavors tocava això, això tocava. Per alguna cosa ho permetien els que manaven. I vas anar canviant. Com tants d’altres, com molts, com la majoria. I buscaves a les paperetes electorals l’opció que t’oferia més confiança. Aquells que apel·laven al treball i a la responsabilitat, mentre que les altres paraules sagrades s’anaven diluint en un país que espantava el seu passat.

Fins i tot et van entrar els dubtes. Perquè, al cap i a la fi, canviava tot,  però els cognoms beneïts sempre eren els mateixos. I vas començar a pensar que potser l’ordre, el sacrifici i l’obediència eren l’engany del poderós per viure tranquil. Per a la teva  submissió, la de molts, la de la majoria. Aquella que mai es recordaria en cançons ni en contes heroics.