Avui és el Dia Mundial del Vàter / Lavabo. D’entrada pot resultar còmic i potser algú haurà fet ganyotes en sentir que volia parlar d’aquest espai tan personal com necessari, però quan descobrim la dramàtica realitat de bona part de la humanitat queda palès que és un tema important. I que també té la seva història.

Avui nosaltres trobem aquest espai tan normal dins el recinte familiar, de tal manera que moltes vivendes ja en tenen més d’un. Doncs, pensem que en ple segle XXI hi ha 3.600 milions de persones  que no disposen d’un sanitari en condicions o no en té cap.

La manca d’un servei tan bàsic té conseqüències nefastes, perquè les deposicions s’acumulen i acaben contaminant l’aigua potable, els rius, els mars, les terres de conreu…i, a més, les restes humanes esdevenen un focus d’infeccions i malalties que poden ser mortals. És per aquesta raó que les Nacions Unides van escollir el dia 19 de novembre com a Dia Mundial del Vàter/Lavabo. De fet, les generacions més veteranes de casa nostra recordem, encara, perfectament què implica créixer sense lavabo a casa. Tant la gent que vivía a les zones de barraques de les àrees suburbials com els que ho feien a les casa de pagès o en poblets petits que no tenien aigua corrent ni clavegueres, on només hi havia la comuna i la fosa séptica o en el pitjor dels casos s’anava a fer les necessitats a l’estable dels animals. Si retrocedim una mica més en èpoques romanes, als edificis  dels banys públics hi havia un espai amb aquesta finalitat. Era una sala gran amb uns bancs amb forats on es feien les necessitats en grup, sense cap mena  d’intimitat. A Pompeia encara es conserven les latrines comunitàries, que quan es visita, és inevitable no imaginar la falta d’intimitat i la nauseabunda mala olor que devia sortir d’aquelles quatre parets.

Durant l’edat mitjana, les qüestions relacionades amb el cos quedaven delimitades a l’àmbit de la intimitat perquè el cristianisme feia una lectura moral de tot allò que tenia relació amb el cos. A la casa museu de Haendel que hi ha a Londres, dins el dormitori, al costa del llit, s’hi exposa el que feia servir aquell famós compositor a l’hora de fer les necessitats. En alguns casos aquests utensilis s’amagaven dins d’un armari que s’anomenava water closet. D’aquí  ve que, encara ara, l’abreviatura universal  dels serveis sigui WC.

La gran transformació va arribar entre els segles XIX i XX, quan es  van perfeccionar els sistemes de clavegueram i les autoritats  es van començar a preocupar pel tractament dels residus i, sobretot, perquè es va introduir l’aigua corrent. Evidentment els primers beneficiaris van ser els membres de les classes  més altes, que tenien prou diners per pagar i mantenir aquesta mena d’instal·lacions.

Actualment, els models de vàters han variat molt, sobretot en el disseny per tal de fer aquest espai més agradable en tots els aspectos, al costat de la pica del rentamans, la banyera o plat de dutxa i el bidet. No deixa de sorprendre que fos  un inventor  nascut al segle XII anomenat Ismail Al-Jazari, que vivia  en una zona de la Mesopotàmia que per facilitar aigua neta durant les ablucions que han de seguir els musulmans pels seus ritus religiosos. Habitualment la gent compartia la mateixa aigua i ell intuí que allò podia ser  una font de transmissió de malalties. Per evitar-ho va dissenyar un sistema de conductes  connectats a una cisterna que s’omplia i es buidava cada vegada que algú feia servir l’aigua, de la mateixa manera que ho fan ara les actuals cisternes que tenim a les cases del primer món. I és que encara que sorprengui, la història també té el seu paper al vàter.