Sense lectura no hi ha afició a la literatura. Es comença llegint. Cal començar, doncs, la lectura ben aviat, i l’afició anirà venint gradualment, tret que no hi hagi predisposicions molt en contra. És important, em sembla, tenir afició a la lectura, perquè aquest és un vehicle normal i insubstituïble, no sols del plaer estètic que hom n’espera i produeix, sinó de la cultura en general. La lectura és el vehicle de la cultura. La cultura de la lletra escrita és la que jo entenc com a veritable cultura. En aquests darrers temps s’acostuma a parlar d’altres cultures, com ara la de la imatge o la del so. Però és evident que sense el substrat de l’escriptura, no són cultura, i sempre hi ha dessota aquesta relació inherent. És determinant que per a la cultura de la imatge cal l’educació de l’ull, així com per a la del so cal la de l’oïda: però no serien res sense la implícita relació amb la cultura general. I aquesta ens ve donada per la lectura, que inclou al·lusions i àdhuc ironies.

Els mitjans de comunicació produeixen un efecte negatiu en els hàbits de lectura. D’antuvi, la lectura obliga a fer una gimnàstica mental. No hi ha res que arribi d’una manera fàcil. L’accés a la cultura és, al principi, una mica aspre i ascètic; demana un esforç que no es fa perquè sí.

El més greu s’esdevé quan la televisió, la ràdio i ara cada vegada més, l’ordinador, s’ofereixen d’una manera tan còmoda i fàcil que els aficionats a la lectura se senten fins i tot captivats per les seves imatges suggestives i s’emporten els ulls cap a la pantalla. Llavors hom voldria abandonar-los perquè fan molt mal i tenen molta part de culpa de què es llegeixi poc. Sovint t’apuntes a tornar a mirar una bona pel·lícula, que vas veure ja fa temps, si la fan per televisió; i això encara és acceptable, perquè el cinema no és simplement un mitjà de comunicació, és un art.

De totes  maneres, aquests espais sedueixen i redueixen el temps útil que abans hom esmerçava a la lectura (a la cultura).

La cultura és, en el fons, un repertori de possibilitats. Proporciona les dades que cadascú, segons la seva manera d’ésser, la seva sensibilitat, escollirà per confrontar-s’hi. Com que no es pot llegir tot, hom acaba per assimilar allò que li convé fonamentalment. la cultura que ens donen les escoles i les universitats ens dóna a tots els cridats un nivell superior, però divers.

Això, per altra banda, ens fa diversos i divertits. la comunicació de masses (televisió, ràdio, cinema) ens fa iguals, ens uniformitza, i així ens trobem rient els mateixos acudits i acabem pensant tots de la mateixa manera. Per altra banda, la lectura ens fa lliures, fa possible la meditació del que hem llegit ( la imatge televisada i la paraula radiada, no); fa possible el salt enrere i tornar a llegir la frase endimoniada que no hem estat capaços d’entendre bé.

Defenso el  concepte de cultura com a pràctica de la tolerància i em sento inclinat a afirmar que una persona culta (la que s’ha fet a través de la lectura) és aquella que pot rebatre els problemes més complexos sense alterar-se, amb la idea que tot és relatiu i que a la vida no hi ha res segur, o molt poques coses. Hom se sent tolerant i lliure. És exactament al revés del que passa amb els mitjans de comunicació de masses, que imposen un criteri. Per això, quan hom veu que en un país hi ha hagut un acte de força, ens adonem que el primer que hom procura és fer-se seves la ràdio i la televisió, molt abans que els diaris i les revistes. Aquests vindran més tard, perquè impliquen un caràcter més reflexiu i no influeixen tant en l’esperit de la gent. La premsa passa una crisi de lectura, com les llibres, tampoc es venen els diaris i menys es llegeix la lletra petita.

Quan la televisió diu quelcom, això esdevé autoritat absoluta i evidentment produeix un mal. S’inicia des d’aquí un procés de cretinització massiva que sols  es podria modificar incrementant els continguts culturals. per això és el peix que es mossega la cua. Qui mana? Els promotors culturals o els públic? Dintre del món estrictament cultural també es formula la mateixa pregunta. Qui mana: l’escriptor o l’editor? Sembla que tot això hagi arribat a la problemàtica de la demanda i de l’oferta. Ara es tendeix a vendre el llibre com a producte manufacturat per les grans editorials, amb màrqueting  i promoció publicitària intensa.  S’edita, al capdavall, el que vol el gran públic; contra això sols queden els editors d’autor, els petits editors sensibles i selectes.

Vull acabar fent una crida als poders públics responsables i conscients del problema, recomanant-los que  protegeixin la creació de biblioteques públiques i privades, i que la gent llegeixi i estimi el llibre, a través dels educadors. que són gairebé els únics que poden impulsar l’amor al llibre i a la seva lectura. No sols cal estimar el llibre com a producte de cultura, sinó com a entitat física: collir-los de terra, agafar-los, acaronar-los, tocar-los, contemplar-los com a joies. Solament llavors podrem recobrar la gran tradició cultural d’Occident que estem perdent molt de pressa. Massa.