El món infantil de diverses geografies celebra la festa Major dels Reis Mags. El màrqueting dels grans centres comercials contribueix molt a multiplicar la llegenda, però també a vertebrar-la segons els seus interessos. La dels Reis Mags és una d’aquelles llegendes amables i boniques que va anar prenent cos a Europa i que va arrelar de manera especial al sud.

En el ritus de la cultura europea sempre hi va haver personatges pintorescos que portaven regals als nens en les dates de la commemoració del Nadal, herència cristiana de les festes naturals romanes en què s’oferien regals a nens i a esclaus. El més popular d’aquests personatges va ser sant Nicolau.

Als nostres espectaculars pessebres de mula i bou, els Reis Mags van ser una incorporació tardana. Forma part de la tradició, amb lleugers suports en la veracitat històrica, assegurar que va ser sant Francesc d’Assís qui, per primera vegada, va decidir posar figures en un estable imaginari per commemorar la Nativitat de Jesús. En l’escena pessebrística, els Reis Mags apareixen el primer dia a la cantonada més llunyana del paisatge i es van acostant a poc a poc al portal, fins que els trobem fent les seves ofrenes al nounat al pessebre de Betlem davant les mirades sorpreses de Maria i Josep.

Els tres Reis Mags són pura al·legoria imaginativa. És una història que s’ha anat creant i recreant amb el pas del temps, i s’ha anat adornant amb dades pintoresques. L’únic Evangeli que ens parla d’aquests personatges és el de Mateu. Però el que no ens diu és quants eren, només ens informa que uns mags vinguts de l’Orient es van presentar a Jerusalem, preguntant per la casa on havia nascut el rei dels jueus. I ho van anar a preguntar ni més ni menys que a Herodes. Això explica l’enuig del vell rei al saber que li havia nascut un rival.

Sobre aquests personatge s’han escrit milions de paraules, entre aquestes algunes de molt profundes amb pretensions científiques i fins i tot teològiques, emparades per certs sectors de l’Església catòlica.

L’Evangeli de Mateu que no que no resisteix una anàlisi racional mínima, parla únicament de mags, i d’aquí sorgeixen diverses interpretacions del que significava ser mag a Orient, a la Judea d’aquell temps. Ningú es posa d’acord en quina és la realitat històrica d’aquest significat.

El que era més freqüent era definir-los com a endevins pel coneixement que tenien de les estrelles. Hi ha contradiccions sobre si encasellar-los entre els savis o entre els endevins i vidents. El pas del temps va anar fixant-se el nombre fins a arribar a tres, i fins i tot els va donar els noms de Melcior, Gaspar i Baltasar. Sobre els tres reis es van anar acumulant anècdotes i històries, una de les quals els fa reis de Pèrsia, de l’Índia i d’Etiòpia. Aquests tres països sempre van tenir, en l’imaginatiu col·lectiu europeu i d’una manera especial en el món medieval, un gran perfum exòtic. D’Etiòpia era el rei negre Baltasar, a Melcior el situaven a Pèrsia, i de l’Índia venia Gaspar.

Segons l’Evangeli de Mateu van oferir a Jesús or, encens i mirra. Els ascetes, els escripturistes i els místics van acumular milions de pàgines sobre la simbologia dels tres regals. La còlera d’Herodes es va transformar en gelosia assassina per evitar que un nen dels que acabaven de néixer a Betlem li disputés el regne en el futur; per això va ordenar matar tots els nens de menys de 2 anys nascuts a Betlem i els voltants. Jesús no va estar entre els nens morts perquè un àngel es va aparèixer en somnis a Josep per ordenar-li que s’aixequés i agafés el nen i la mare i fugís a Egipte. Històricament, el relat d’aquella barbàrie no se sosté, encara que, segons se sap per Josep Flavi i altres historiadors jueus, Herodes era un sanguinari. Però això dels Innocents pertany a la mitologia, no a la història.

La realitat màgica omplirà molts carrers i places de reis i carrosses, en cavalcades plenes de color. I veient-les, milions de nens enfervorits d’il·lusió que després de passar la nit en vetlla esperant la matinada per veure els regals que els hauran deixat a les sabates. Els nens aquest dia seran ciutadans del regne on el que és fantàstic no té límits. Jo sempre apostaré per un mite que fa feliços els nens, perquè en aquests anys, la felicitat i la joia són una cosa real i tangible, encara que es recolzin en un mite.

Joan Maragall fa una reflexió sobre els reis en un petit poema:

Els reis

Aquesta nit han passat
i han posat la mà
als balcons...

Els somnis dels infantons
han granat.

Cap a Orient se’n van
tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d’or,
mirra, encens?

Després, quan un dia diguin “ja no crec en els Reis”, aquell dia abandonaran la gran veritat del que és la màgia per entrar en les falses supersticions dels adults. Quina llàstima!