Anys enrere, com passa el temps!, els costums d’aquell Molins de Rei rural i a inicis de la industrialització ens han quedat molt lluny. Quan estava a punt  d’arribar l’hivern  hi havia la feina de netejar la xemeneia, no fos cas que  passés una desgràcia, com era, en el moment d’encendre el foc a terra, s’hi calés foc amb el conseqüent enrenou que produïen les flames i el soroll esgarrifós.

Avui dia qui té llar de foc al menjador o en altre lloc de la casa, truca els operaris professionals de la neteja que es troben a les guies comercials o a internet per tal de netejar el conducte de fums de la xemeneia. Són els escura-xemeneies, encara que creiem que la feina de netejar les xemeneies si n’hi ha són història, ja que en les vivendes actuals la majoria són decoratives amb una estufa al seu interior, com també algun radiador a gas natural i també alguna planta ornamental sigui natural o bé artificial.

Les que nosaltres hem vist funcionar a ple rendiment amb llenyes de tota mena, a pagès, les recordem sobretot a la cuina o al menjador, amb una pila de llenya seca tallada en estelles d’una mateixa mida, per una bona encesa de la llar de foc, que donava vida i escalfor a tota la zona, quan aquesta disposava d’una bona xemeneia amb el degut tiratge, en cas contrari i de prevenció s’acudia als mateixos propietaris de la casa per netejar-la, però la majoria de cases contractava els escura-xemeneies que anaven en parelles per les cases, equipats amb la seva indumentària protectora. Una vegada fets els tractes, un es col·locava dalt de la teulada, a la sortida de la cúpula de la xemeneia., i l’altre a baix, amb unes cordes que sempre els quedaven ennegrides pel sutge de les parets del canal de la xemeneia. A aquestes cordes se li lligaven unes branques de gatoses o argelagues, perquè amb les seves puntes ben dures rascaven amb força l’interior de la xemeneia, sempre amunt i avall, per aconseguir fer caure tot el sutge possible, el qual es produeix per la crema de les matèries orgàniques, que amb el temps i el fum del tiratge del foc, s’hi enganxava i s’havia de treure per evitar conseqüències desagradables, com que s’incendiés el conducte de la xemeneia. Si així passava, s’havia de pujar a corre-cuita a la teulada, tapar la copa de la xemeneia amb sacs ben molls per poder ofegar la flama, que sempre era virulenta i acompanyada de molt de fum molest per la seva  pudor. El soroll de les flames era aterridor. Si es podia, tirar galleda d’aigua a la copa.

Segons testimonis de persones d’aquells anys, algunes vegades s’havia hagut  de demanar l’ajut dels bombers per apagar el foc pel greu risc d’afectar la vivenda. Tot plegat, un veritable contratemps, però moltes vegades era degut a la negligència de no vigilar al seu moment  el tiratge necessari e la xemeneia.

La feina dels escura-xemeneies, fossin propietaris, veïns o operaris, es pot dir, passats els anys, era molt feixuga, tot estirant amunt i avall la corda, fins que es donava la feina per ben feta; llavors s’encenia una foguera, ja fos de farigola o bé de romaní, per comprovar-ho i poder donar per acabada la feina amb una bona flaire, a l’espera del cobrament pactat per la tasca feta. Si eren els propietaris, treure’s un pes i un ensurt grandiós. Als veïns que els ajudaren o els tornaven el favor o els donaven oli o vi de la collita, patates o altres fruits de la terra, i sense oblidar-se’n, no fos cas, les gràcies amb una encaixada de mans.

Actualment, com sigui que ja queden menys habitatges amb llars de foc, les noves generacions no sabran mai que en un temps passat hi hagué unes persones que el seu ofici fou el d’escura-xemeneies, Un altre ofici en perill d’extinció, si és que ja no existeix en les nostres contrades.