La paraula bullying és un anglicisme que s’ha posat de moda per referir-se a l’assetjament moral en l’entorn escolar. Se sol produir entre alumnes (bullying horitzontal), però també de l’alumne cap al professor (bullying vertical). Implica tres elements, un assetjat o víctima, un assetjador i el grup (que no hi intervé directament però ho consent).

El bullying es produeix perquè hi ha persones amb mancances en l’àmbit dels valors, que han après en el seu entorn més immediat a establir unes determinades relacions de poder. Això no vol dir que siguin persones segures, normalment és al contrari, solen tenir una autoestima baixa, inseguretats o problemes d’acceptació que reverteixen en una necessitat d’autoafirmar-se que es dirigeix a atemorir algun altre.

Tota la vida hi ha hagut el típic fatxenda que es fica amb algú altre. El que passa és que als casos (tot i que potser hi hagi una lleugera tendència a l’alça) avui se’ls presta més atenció i es coneix el que, normalment, queda fora de l’abast dels adults.

Abans hi havia més contacte amb la família i amb l’entorn social (carrer, barri, poble). Ara els nens i joves passen moltes hores sols, i a més en altres moments hi ha una sobreprotecció per part d’una adult amb mala consciència pel poc temps que passa amb el seu fill. Tot això els fa més dependents d’una necessitat d’ajuda externa.

Una vegada ocorregut el malaurat fet del bullying s’ha de partir de dues línies. A l’assetjador, cal educar-lo en certs valors d’una manera activa. A la víctima se l’ha d’ajudar a recuperar l’autoestima. I, finalment, també s’ha d’incidir sobre el grup que no ha de tolerar certs comportaments. La importància de l’aprenentatge dels valors es posa de manifest en el fet que el fenomen de l’assetjament, com demostren les dades, es va reduint a mesura que s’avança en l’itinerari escolar.

Els valors en què s’ha d’educar són els valors associats a la convivència, a la capacitat d’empatia (és a dir, de posar-se en el lloc de l’altre). També cal educar en l’assertivitat, en poder dir prou, no et passis, però sense utilitzar la violència.

Un altre cas de bullying, en aquesta cas, el de l’alumne o grup de classe envers el professor; el que s’anomena “soroll de fons”. Fan classe però no poden fer-la en condicions perquè hi ha alumnes que no els hi deixen fer. S’anomenen “objectors escolars” perquè, a diferència dels absentistes, són nois i noies que assisteixen a classe però sense motivació, sense ganes de treballar i que es neguen a fer qualsevol activitat acadèmica. El professor va acceptant per força aquest “soroll de fons” com a norma malgrat que això repercuteix en la qualitat de l’ensenyament i la pròpia salut del docent.

Els docents, des de fora de l’escola, hem sentit veus dient que ens hauríem d’implicar més en el manteniment d’un cert ordre a classe i que a vegades sembla que “hàgim tirat la tovallola”. Però la veritat és que a vegades ens hem vist lligats per normatives carregoses, amb dificultats en la interpretació de què s’ha de tolerar i què no s’ha de tolerar. Entenem que hi ha una excessiva permissivitat social que repercuteix en l’escola. Durant molt temps, el fet de posar normes i autoritat, en definitiva, disciplina, s’ha identificat amb èpoques dictatorials, però crec que s’hauria de ser prou comprensius per entendre què volen dir realment aquestes paraules.

Ha arribat el punt que els mestres i professors haurien de tenir la categoria d’autoritat pública perquè ara qualsevol s’atreveix a qüestionar la feina que fan, com si estiguessin a l’altra banda i no en el mateix vaixell que els pares. Hem conegut casos de docents que han estat denunciats per pares, senzillament per fer complir les mínimes normes establertes. Si algú agredís a un docent, la falta hauria de ser considerada greu. I això només passarà quan es retorni la categoria que mai s’havia d’haver perdut.

El col·lectiu de mestres i professors no consideren aplicar més càstigs, el que cal és que sigui més fàcil imposar sancions, però enteses d’una altra manera. De res serveix expulsar a algú de l’escola, sobretot una persona amb greus mancances educatives. En alguns casos, en una aula paral·lela, cal que a aquesta persona se li ensenyin uns valors. I necessiten que les famílies s’hi impliquin, fins i tot per llei. Les famílies tenen una responsabilitat molt gran, la primera de les responsabilitats. Els centres s’haurien d’organitzar perquè moltes d’aquestes tasques reeducadores es poguessin fer en els mateixos centres, sempre i quan l’Administració posés els mitjans necessaris. El que no pot fer un centre és carregar-se amb la responsabilitat si no rep ajut material i recolzament per part de la Conselleria.

Cal tolerància zero per a aquestes conductes. Si cal separar alumnes això no atempta contra la integració, perquè calen uns mínims per poder desenvolupar les tasques docents. Seria fonamental i taxatiu que des del primer dia de classe es tallessin d’arrel totes aquestes actituds perquè els alumnes puguin tenir un entorn favorable i que el professorat pogués impartir les classes, educant a la vegada.