L’origen d’aquesta celebració es remunta al calendari celta, quan es considerava que entre els mesos d’octubre i novembre es produïa la transició cap a l’època  de foscor, equivalent  a la tardor i l’hivern actuals. La festivitat rebia el nom de Samhain i així es donava la benvinguda a aquest nou període de l’any, durant el qual es creia que els difunts podien contactat amb els vius. En aquella època, s’encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar els esperits malignes i es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s’encenia cap llum a les cases i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos.

Al segle VII, el cristianisme va adoptar aquesta celebració en record dels difunts i en el segle IX, el papa Gregori IV la institucionalitzà per al dia 1 de novembre. A Bretanya, Escòcia i Irlanda es mantingué en el 31 d’octubre, i per aquest motiu passà a ser anomenada All Hallows Eve (vigília de Tots Sants), expressió que amb el temps es convertí en Halloween. Al segle XIX, els immigrants irlandesos portaren cap als Estats Units aquesta celebració amb jocs infantils  que la complementaven.

El Samahain coincidia en una època de finalització de collites i aquest mateix motiu va donar peu a celebracions diverses arreu. El mateix cristianisme va demanar abstinència de menjar carn per a la festa dels difunts i això va donar lloc al sorgiment de menjars elaborats amb productes vegetals d’aquella època de l’any. Sembla que la mateixa Castanyada respon a aquesta prohibició i per això no incorpora cap àpat  amb carn. Per altra banda, arreu de Catalunya, amb el pas dels anys, es va anar incorporant a la festivitat el toc de campanes en honor dels morts. Els campaners les feien repicar fins a la matinada i per aquest motiu se’ls portava menjars propis d’aquella època de l’any, com castanyes i moniatos. Segons Joan Amades, en algunes èpoques els padrins obsequiaven els seus fillols amb panellets, l’altre menjar típic d’aquests dies, igual que per Pasqua els regalaven la mona.

Fins i tot la carbassa buida que avui definim com una tradició americana prové d’aquesta celebració celta de record als difunts i, alhora, d’una intenció de fer por, ja que originàriament recordava els enemics morts.

El refranyer català, però, ens parla del temps propi d’aquesta època de l’any (com a mínim, fins fa uns anys) i dels menjars que acompanyaven la celebració. N’he trobat 69, aquí us en poso un tastet:

Per Tots Sants, castanyes i mocadors grans
Per Tots Sants, castanyes i cargols amb banyes
Per Tots Sants, castanyes i panellets
Per Tots Sants, murtons i glans, cama-seques i esclata-sangs

Dit això, que cadascú triï la seva manera de celebrar Tots Sants, però he volgut explicar que l’origen de la nostra Castanyada i el Hallowen anglosaxó comparteixen origen, encara que a vegades creiem que la nostra celebració és l’autèntica i l’altra és una intromissió a les nostres tradicions.