El càlcul del temps és avui en dia una operació molt exigent. Molts processos industrials i molts esports –entre d’altres- tenen el temps com a protagonistes. El mateix passa amb els experiments de laboratori, en els quals la diferència d’un segon –o menys- invalida el procés i dóna resultats erronis.

En la vida quotidiana existeix un concepte que és la puntualitat. Hi ha impuntualitats que poden frustrar l’acord en un negoci o influir en una relació humana. L’acceptació de la impuntualitats justifica aquella anècdota que explicava Josep Pla, qui sap si inventada però molt representativa de l’acceptació general de la impuntualitats. Algú avisa que l’endemà hi haurà un eclipsi de lluna un minut abans de la una. El seu col·lega de tertúlia alça les celles, escèptic, i diu,: “Ja serà a quarts de dues”.

Estem en un mes, novembre, que no es pot dir que doni exemple de puntualitat.  Novembre és una paraula que vol dir novè. Un calendari romà el posava en aquest lloc de l’any. I tenia 31 dies. Una reforma li va  prendre un dia, el va deixar en trenta, i, una altra innovació el va canviar de lloc en el programa de l’any, i mantenint-ne el número 9 el va situar en el número 11 de l’any. O sigui, que aquest mes es podria dir onzembre, i el mes següent, que evoca el número 10 –desembre- seria lògicament el dotzembre, l’últim dels dotze mesos que componen l’any.

Potser per aquesta manipulació que ha patit el novembre és un mes una mica trist. Comença arrossegant uns dies penitencials i acabarà sotmès a la llum i la vitalitat del desembre nadalenc. A més, aquests últims anys, ha vingut un octubre  solar, acollidor, en què la gent ens hem vestit com si estiguéssim  en primavera.

La senyora Clima, pobra, ja té molts anys i s’ha desorientat. Cada vegada confon més les castanyes i els panellets amb els gelats.